1995 - Hard rock
Molt bo (8)
Grans records em transmet aquest disc que em vaig comprar de seguida que va sortir aquell any, perquè el 13 de juny de 1995 i a l'Estadi Olímpic de la capital de Catalunya gaudíem de Ugly Kid Joe, Van Halen i els Reis de New Jersey. El millor concert que he presenciat mai amb el meu germanet i el Cugat (DEP), a primera fila i amb 53000 persones darrera nostre, amb la baqueta del gran Tico Torres a les meves mans (gràcies al Jordietes) i moltes més anècdotes. Quins records...
El disc és molt bo, i no ho recordava (me'l vaig comprar fa poc a Manresa, perquè el tenia en cassette i feia molts anys que no l'escoltava). Portada estratosfèrica!!!
"The sevent seal" és una passada, canya per obrir el disc, continuant amb el single "Can't stop lovin'you", híper comercial i molt radiada, guapa també. Pèro és que Don't tell me" encara és millor, rockera, dura i un pel fosca. La producció és brutal (Bruce Fairbairn, us sona?¡¡¡). Increïble, el millor, ell si en sabia de gravar cançons de hard-rock.
El disc continua amb "Amsterdam" i "Big fat money", molt rockeres, amb la característica veu del gran Sammy Hagar, ben acompanyat sempre dels germans Van Halen i el baixista Michael Anthony.
A nivell de guitarres el disc és brutal, incloent 3 cançons instrumentals, cosa inèdita. La primera és "Strung out", un experiment de curta durada difícil d'analitzar, però en totes les cançons podríem destacar acords, sols i tècniques completament genials, una masterclass. Una passada escoltar la guitarra d'aquest guitar heroe (DEP), un dels millors de tota la història i segurament un dels músics que més ha influït a milers de bons guitarristes que he tingut l'honor de seguir durant els 80-90...
"Not enough" és la balada, guapa i melòdica, amb uns grans cors i el teclat del gran Eddie Van Halen, que no només tocava la guitarra.
"Aftershock" és una altra guapada de cançó, amb un riff genial, uns sols espectaculars (el del final de la cançó guapíssim), una veu genial, una bateria nítida i un bon baix... tots els instruments audibles de forma clara per culpa de la bona producció, perfecta¡¡¡ Com et trobo en falta, Bruce. Quin gran productor, per què t'havies de morir just abans de la sortida del "Sex sells"?
"Doin'time" és una altra instrumental experimental, poca cosa a dir tret del gran protagonisme de la bateria i tota la percussió, una mica a lo "Moby Dick". Però "Baluchitherium" és la última de les instrumentals, aquesta és espectacular, impressionant. Una obra mestra.
"Take me back" comença amb guitarra acústica, com un mig temps. Després canvia i s'electrifica, deixant com a resultat una molt bona cançó, espectacular. Els riffs de guitarra són genials, una altra vegada...
Acaba amb "Feelin", una altra bona cançó. Un disc notable
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada