2013 - Rock dur
Complicat (6) Edició japonesa
L'any 2013 és l'any que vaig fer 40 anys, i no va ser un bon any, poder un dels pitjors de la meva extensa ja vida... I és clar, els Bon Jovi van agafar la mateixa sintonia. Aquest disc és un disc molt complicat de comentar, per diferents motius. A pams...
El single de presentació és horrible, però de lo pitjor que han tret mai. "Because we can" és una mala cançó, ho sento, és així, i així és com decideixen presentar-se al món? Escrita pels dos reis i pel Billy Falcon, no sé en què collons pensaven... és horrible, mai he suportat aquesta cançó, ni en directe.
La cosa millora amb "I'm with you", on el sol de guitarra del Richie és brutal, genial. La cançó escrita pel Jon i pel John Shanks dels collons. No acaba d'arrencar, es manté en una línia no massa ràpida, però tampoc és un mig temps, i té una tornada molt xula. La veu del Jon encara molt guapa, poder el seu últim gran disc, però ja sense arriscar massa, mantenint-se en tons més baixos i planers, perquè no saltessin les alarmes, i també la seva última gran gira, sense el Richie ja al final de la mateixa, com a Madrid, quan vaig anar a veure'ls. No hi va haver manera...
"What about now" és una cançó més ràpida i rockera, escrita pels dos d'abans (en Richie desapareix en moltes cançons a l'hora d'escriure i també en el que són els sols de les guitarres, tendència que ja havia començat en "The circle"). La cançó és molt comercial, i està força bé, sense ser res de l'altre món.
"Pictures of you" és de les que més m'agrada. Escrita pel JBJ, RS i el John Shanks dels collons, que és a tot arreu. El sol és brutal, bestial, boníssim. Curt però intens. Aquí sí. La cançó, de lo millor del disc. En Tico a l'alçada, en David més desaparegut, i en Hugh, com sempre, fent una bona feina. El final, amb els cors del Jon i la guitarra del Richie, impressionant.
"Amen" és la balada del disc. Guitarra acústica, veu, i en David amb els teclats. Una fina línia de baix, per donar-li una bona base i poca percussió, gaire bé inexistent. Una balada molt senzilla, amb una veu molt dolça, aquella que també li agrada posar de vegades, nasal, sense pujar massa el to, sempre en un to molt baix. A meitat de cançó el Jon es llueix, i en David l'acompanya de forma agradable.
"That's what the water" doncs, una altra del muntó. Comença amb un riff interessant, una bateria marxosa, però no deixa de ser una cançó més, de les que acabes oblidant amb el temps, tot i que quan l'escoltes té encara el seu què. No és una mala cançó, quedi clar, però aquí sí es nota un Jon que vigila més, més forçat, amb més problemes a l'hora de treure segons quines notes. El sol, poder dels més fluixos, ja que han deixat de ser importants en un grup on el que té importància és la veu, i els instruments queden en un segon terme. Ja m'ho va dir una persona que va passar per la meva vida: "un bon cantant solista i uns bons músics que l'acompanyen", sense haver escoltar mai pràcticament res d'ells... La cançó acaba igual que comença.
"What's left of me" no sabria com definir-la. Una mica country en les guitarres, però poder de lo més fluix del disc, com el single promocional. Ni fu ni fa, una cançó vulgar, com moltes de les que escriu el Jon últimament. Curiosament, les dos cançons que comento pitjors estan escrites pel JBJ, RS i en Billy Falcon¡¡¡ "Bounce" i "Undivided" també són d'ells tres, i són una passada, però en aquest disc no estaven inspirats, a fe de Déu¡¡¡
"Army of one" està escrita pels mateixos tres que van escriure "You give love", "Living on a prayer", "It's my life"... i ni això va sortir bé en aquest disc, no és normal, Què els hi passava, collons? La cançó és fluixíssima, no hi ha per on agafar-la. L'únic que la salva, el sol de guitarra: bestial i enèrgic, i molt melòdic. Els teclats, sonant com un orgue d'una església, també es deixen notar. Al final el Richie fa que la cançó et deixi un millor record, perquè si no fos pel sol del final, ufff¡¡¡ Bestial la guitarra al final de la cançó, deliciosa, meravellosa, genial com ell en sap, acabant amb un duet amb els teclats, i amb la bateria del gran Tico.
Aquí sí, la millor cançó del disc. Què, si no? Un mig temps, sí. Les dues bèsties i en Shanks escriuren una de les millors cançons dels últims temps. Pur sentiment la veu amb el piano d'en David, un inici espectacular. La percussió entra poc a poc, suaument, acompanyant la veu del rei, genial. La guitarra és mostra callada, fins que explota en el sol, i quin sol¡¡¡¡ Un dels millors que li he vist tocar mai, no per la seva dificultat i duresa, si no per la seva bellesa... El tros on canten tots dos, doncs que voleu que us digui, a mi em fa plorar, però de veritat, ploro, i ho fan mentre en Tico i en David ens deliten amb una molt bona instrumentació. Un cop acaba el sol, en Jon canta una última estrofa perquè en Tico entri amb mala llet i ens recordi que encara hi és, per acabar cantant tots dos una altra vegada, quina emoció, Déu meu...
"Bautiful world" està bé. Una altra només amb en Billy Falcon, on la guitarra mola bastant durant tota la cançó. En Tico aquí treballa una mica més, és cert també. Bons teclats. El sol: no n'hi ha, un bona però tímida guitarra al final que anima una mica més la cançó per acabar.
"Room at the end" m'agrada molt, té una entrada molt guapa i tranquil·la, i és una cançó diferent. Em recorda molt a algunes de "The Circle", un mig temps on la guitarra aquí sí es deixa escoltar i és molt guapa. La veu del Jon també aconsegueix generar una atmosfera molt guapa, que t'enganxa, t'atrapa, no pots deixar d'ecoltar-la detingudament. El final és molt i molt bo. De lo millor del disc, tot i que sigui d'en Shanks.
"The fighter" no hi ha per on agafar-la, és una cançó desconcertant. No hi pinta res en aquest disc, suposo. Típica cançó intimista, amb una veu molt plana cantada amb un to molt baix, amb guitarra acústica i violins. Bastant monòtona i repetitiva, crec que hi sobra. Tot i que també us diré que m'agrada molt més que alguna de les anteriors, això està claríssim¡¡¡ I que la primera vegada que la vaig escoltar no em va agradar gens i ara poder l'arribo a considerar una mica millor.
"With these two hands" és molt guapa. Comença amb uns teclats molt pop, amb una bateria que va guanyant cos, i es converteix en una cançó de pop-rock enganxosa, comercial, radiable 100%. Una sorpresa al final del disc que ja no t'esperes, escrita per en Billy i en Jon també solets. La guitarra, molt U2, i la bateria espectacular¡¡¡
"Into the echo" és una de les inèdites, molt curiosa. No sabria com definir-la, mig temps suposo, una mica més mogut. Els cors fent l'eco del Richie genials. El sol està molt bé, molt melòdic i senzill, però guapo. Una cançó interessant...
"Not running anymore" és espantosa. Se't cauen els collons al terra quan l'escoltes per primera vegada, i desitges que s'acabi ja, igual passa amb l'última cançó del grup, "Old habits die hard", horrible, repetitiva, monòtona. Aquestes dos són un obsequi horrible del Jon, per oblidar-les i calar-hi foc.
El disc, curiosament, inclou el single promocional del tercer disc del Richie, per complicar-ho tot una mica més. Bé, ja he comentat aquesta cançó, no està malament, però tampoc m'entusiasma, però molt millor que les dos del Jon¡¡¡
He de dir que aquest disc millora cada vegada que l'escolto, i això es déu segurament a que les coses que han tret posteriorment, algunes infumables, el fan millor. És trist que sigui per aquest motiu, però és així. També he de dir que el Richie ja no hi participa pràcticament gens, ni escrivint (només en 5 cançons) ni aportant masses coses a la guitarra perquè el grup ja va per uns altres camins, i sobren els bons guitarristes. Una llàstima, però aquest és el primer disc fluix del grup en tota la seva història...
La portada? Una merda!!!! Ni em molesto a arreglar la foto, tal i com ha quedat la penjo, amb els reflexes a la dreta...
