1988 - Hard rock
Espectacular (10)
Impressionant aquest disc, que va sortir el mateix any que el New Jersey. Primera vegada sense el Norum, però ostres, quin altra bona bèstia sueca: Kee Marcello, impressionant¡¡¡¡
El disc ja no té la força d'aquells inicis, tot és molt més tranquil, molt més melòdic, seguint la tendència del "The final countdown", amb una veu molt més dolça i domèsticada, i unes guitarres menys ràpides i contundents.... Aquests varen ser, de fet, els motius pels que va fotre el camp el Sr Norum, en desacord amb l'estil que el grup havia triat. De fet, ja no va sortir ni de gira amb l'anterior disc.
Però és que aquesta comercialitat, aquesta duresa en determinats moments, amb sols estratosfèrics com el de "Rady or not", fan que el disc sigui sublim, diferent, però sublim...
Els Europe varen demostrar maduresa, que eren grans músics, i que no deixarien de ser-ho mai més.
La cançó que obre el disc va ser el primer single, molt comercial, amb un vídeo molt xulo, amb un sol guapíssim, i una tornada enganxosa més no poder, però boníssima. Va sonar per les ràdios de tot el món, i és un bon inici.
"Let the good..." és molt canyera, recordant una mica als seus inicis (ni de conya, però una mica). Canço molt menys comercial, anti "40 Criminals". Massa rockera.
"More than meets..." és una passada, de lo millor que han gravat mai. Melòdica, ràpida, canyera. Perfecte.
"Open your heart" és una obra mestra, preciosa. Remake de la cançó publicada en el seu segon disc, aquí sona més tranquil·la, més retocada, més refinada. Un mig temps guapíssim, que tira a balada. Volum a tope, un dels moments del disc.
"Coast to coast" hauria de ser l'himne de Suècia, collons, ja. Meravellosa, melòdica, amb uns cors que encara em posen la pell de gallina cada vegada que l'escolto. Torna a ser un mig temps, preciós...
"Reay or not" frega el heavy metal. Ràpida, contundent, però melòdica, no en saben de fer cançons sense ganxo. Genial.
"Sign of the times", una altra meravella, molt tranquil·la, comercial, i radiable 100%. No ho recordo si va ser així. Les guitarres boníssimes. Diferents, no té res a veure amb en Norum, i segurament no és ni la meitat de bo, no domino prou, però a mi em sembla espectacular.
"Just the beginning", teclats a tope. Boníssims, gran Michaelli, que bo. Una cançó amb una base instrumental genial, amb unes guitarres sublims, un bon baix. La bateria molt domesticada i pausada.
"Never say die" és pura melodia, un altre mig temps, tranquil, assossegat, amb una veu deliciosa, uns acords a la guitarra acompanyant una instrumentació perfecta, amb uns teclats genials, d'una altra època. El sol, amb la lluita entre teclats i guitarra, guauuuu¡¡¡ Mare de Déu de Montserrat¡¡¡
"Lights and shadows" ens torna a la melodia, però aquí amb un riff molt heavy, canyero. Una mica fora de lloc, però que queda genial, original, diferent. Tampoc passa de mig temps canyero, els hi va agradar, i així va ser fins la tornada d'en Norum.
"Tower's callin" és impressionant. Força domesticada, però força. És com si s'haguessin oblidat d'imprimir velocitat a la seva música, com si volguessin fotre canya, però a un altre ritme, a un altre pas. I no serà per la guitarra, hevyata més no poder, amb un riff potent, un sol guapíssim, amb un canvi als 20 segons genial. La veu és espectacular, juntament amb els teclats, molt guapos. Una joia tapada.
I acabem amb una balada, no de les millors, però que a mi m'agrada. Molts dirien que massa edulcorada, però bé, una bona cançó, trista i melancòlica, on els teclats d'en Michaelli i el piano d'en Tempest intenten rememorar aquella "Carrie" magistral una altra vegada, sense aconseguir-ho. Però crec que és una cançó brutal, una altra vegada, com totes les des disc.
Molt bé, Europe, vàreu saber sobreviure al gran Norum.
