Sau - Un grapat de cançons per si mai et fan falta (1/2/3)

 2001 Pop-rock català

Boníssim (9)

Diada de Sant Jordi, tocava escoltar música nacional d'un dels dos grups propers al Moianès i històrics. No són els bagencs, doncs els osonencs. Recopilatori que recull cançons d'entre el 1986 i el 1990, els orígens. Els tres primers discs queden reflectits en aquest recopilatori, a més a més d'inèdites i alguna cançó en directe, amb especial protagonisme per al seu millor disc, el tercer, "Quina nit".

"Encara que siguin de bar", "És inútil continuar", "Foc al cos", "Envia'm un àngel", "Si un dia he de tornar" són cançons mítiques d'aquest meravellós grup, sense descuidar el "Boig per tu" que fins i tot na Shakira va gravar¡¡¡¡ Quins ovaris¡¡¡ "Records d'Irlanda", "No he nascut per militar", "Només ho faig per tu".... un no parar d'èxits un rere l'altre. Una passada.

I és que, no s'entén la moguda del rock català sense aquest gran grup de pop-rock osonenc, un dels grans, un dels millors grups catalans que, amb el seu estil senzill i directe, reivindicatiu, amb moltes de les lletres parlant de sexe i de relacions amoroses (algunes de molt masclistes, normal en aquell temps) varen marcar una època.

Època en que en Pep Sala i en Carles Sabater eren grans consumidors de drogues, enganxadíssims tots dos, fins el punt que un hi va deixar la vida anys després i l'altre en va poder sortir, per fer perdurar el record del grup. Un parell de músics que s'entenien a la perfecció, i que varen crear algunes de les melodies més boniques de la història del rock català.

Genial

John Petrucci - Terminal velocity

2020 - Metal progressiu instrumental

Molt bo (9)

Un dels meus guitarristes preferits, i més des de que el vaig veure a Barcelona, auditori del Fòrum, amb en Satriani i l'Uli Jon Roth, espectacular¡¡¡¡

I és que, el mestre Satriani és "el Mestre", i ningú el pot superar, però estem davant d'un alumne molt avantatjat, perquè aquest noi és impressionant. 

El disc comença amb "Terminal velocity", una passada de cançó; però és que tot el seguit de tècniques que fa servir a "The oddfather" em semblen impressionants, i no tinc ni idea de tocar la guitarra, clar està. Només us puc dir si m'agrada o no, i m'entusiasma¡¡¡¡ Bestial¡¡¡ La tercera en discòrdia és "Happy song", una altra meravella que transmet un bon rotllo brutal, a lo Satriani¡¡¡¡ No en comento més, impressionants totes. 

Només per a fanàtics de la música instrumental, en especial la guitarra, tot i que aquí hi ha un tal Mike Portnoy, quasi res, la bèstia de les baquetes.... o el que és el mateix, un dels millots bateries de la història del metal. El baixista convidat és el Dave Larue, que en aquests tipus de discs instrumenals també gaudeix de molt de protagonime.

Genial, un disc fabulós on hi trobareu heavy metal, hard-rock, metal progressiu, blues a lo Gary Moore i fins i tot guitarra flamenca a lo Paco de Lucía!!! Molt heavy aquest paio, que domina tots els estils d'una forma magistral. 

Primal fear - Angels of mercy (live)

2017 - Heavy metal live

Espectacular (10) Concert en CD / DVD

Aquest grup és boníssim i si puc aniré a veure'ls en directe, perquè són una meravella. Quina passada de concert, quina qualitat musical i quina bona producció del CD. La veritat és que són boníssims els seus discs però també els seus directes. No els havia escoltat mai en directe i m'han entusiasmat

Aquest concert és impressionant, amb un recull de cançons guapíssimes, on estaven promocionat el disc "Rulerbraker", que és molt i molt bo i que ja vaig comentar en el seu dia. El repertori de cançons és bestial, no sé amb quina quedar-me, on també hi ha alguna balada, com la gran "The sky is burning", i la que ma flipat i molt és "When death comes knocking", impressionant...

Genial, en una edició amb DVD inclòs i vídeo clips. Una passada el concert. Amb un vocalista que sap com guanyar-se a la gent, que té una veu privilegiada i al que vaig tenir el gust de veure amb Gamma Ray a Zeleste fa molts anys, ni ho recordo¡¡¡ Si no fos per l'entrada que tinc guardada. El que sí que m'ha sorprès és que, els crits de la gent només s'escolten a l'acabar les cançons, com una mica encaixonats, no durant ni abans, no se sent la gent cantar, no ho sé... El concert és en una sala petita, com Zeleste, on la gent es mostra moderada però entusiasta, i la mitjana d'edat és avançada.

Espectacular¡¡¡ Un dels millors concerts que he escoltat aquests últims anys, amb una producció brutal d'en Matt Sinner, que fa que tots els instruments sonin molt i molt bé, nítids i de forma clara. Quan volgueu canya, Primal fear i volum!!!

Kamelot - Epica

2003 - Metal simfònic

Espectacular (9)

Agradable sorpresa que em trobo amb 47 anys, i és que n'havia sentit a parlar però no els havia escoltat mai, quines coses¡¡¡ I aquest és el primer disc que escolto d'ells, i collons, que bons són¡¡¡

I és que segurament em trobo davant d'un dels seus millors discs, pel que he pogut llegir, tot i que després d'haver escoltat el recopilatori de la seva primera època, amb dos cantants diferents, doncs ja em faig a la idea de què va tota aquesta història de heavy medieval i simfònic.

Una intro dóna pas a una cançó ràpida, heavy, i molt melòdica, que es diu "Center of the universe". Molta canya, però sempre moderada, amb una veu que tot ho fa molt fàcil, i que entra a la primera. Guitarra i bateria a tota hòstia, donen pas a una cançó majestuosa, amb grans dosis instrumentals i amb uns teclats de l'hòstia, impressionant.

"Farewell" comença amb una bateria tronadora, bestial, per calmar-se quan entra la veu i tornar a accelerar-se, com si d'speed metal estiguéssim parlant. Bon bateria aquest Casey Grillo, curiós cognom... Bona cançó, contundents, però sempre cançons molt melòdiques, amb els corresponents canvis de ritme del heavy progressiu, bons sols de guitarra i una bateria bestial¡¡¡¡ Però tot junt entra suau...

"Interlude I", amb els cors d'una femella inclosos i una veu satànica, dóna pas a "The edge of paradise". Tralla i un bon riff de guitarra per començar. El disc no baixa la intensitat en cap moment, i es manté a un nivell molt alt. Molt guapo, i molt guapa la cançó, amb una tornada bestial i molt enganxosa. Continuem amb la bateria que va a tota tralla, espectacular. El sol de guitarra sideral, genial. Els cors tenebrosos, i la femella que canta suaument, molt i molt interessant.

"Wander" afluixa, tranquil·litza els ànims. En Khan em recorda al George Tatte al començament i molt, tot i que no tenen res a veure... Bonica balada, on la veu té tot el protagonisme i la instrumentació queda en un segon nivell molt acusadament. Xula.

"Interlude II" dóna pas a "Descent of the arcangel", on la guitarra comença desbocada i la bateria en consonància, per patir una aturada cardíaca quan entra la veu d'aquest bon cantant. Bestial la cançó una altra vegada, on la instrumentació guanya força i rapidesa durant la melòdica tornada. Molt bona la orquestració de la cançó. Genial¡¡¡¡ El sol és pur heavy metal¡¡¡¡¡ Guauuu¡¡¡ De lo millor del disc.

El tercer i penúltim "Interlude" dóna pas a "A feast for the vain", carall.... I quines guitarres, amb uns teclats acollonants i una bateria que no para d'imprimir un ritme poderós a totes les cançons, aquí amb alguna petita aturada extravagant i curiosa i un sol més experimental. Interessant, però aquesta poder la que menys m'ha agradat.

Tornem a aturar-nos, amb "On the coldest winter night", una altra balada amb uns teclats suaus i una guitarra acústica acompanyant la veu d'en Roy Khan, que aquí em torna a recordar al gran Tatte una altra vegada. Està bé, però poder les dos balades no siguin les millors cançons d'aquest disc, curiosament.

"Lost & damned" és la típica cançó amb la que enviaries als teus homes a la guerra a començaments del segle XIII, per passar a un canvi amb acordió i que sembla un tango¡¡¡¡ Sí, sí, un tango¡¡¡ Per tornar a recordar-nos que estem en guerra quan la bateria i la guitarra passen a indicar que això no és Argentina¡¡¡¡ Tornem al tango i tornem a la canya més absoluta. Bestial¡¡¡ El sol torna a ser rapidíssim, intentant imitar la tornada. Boníssim. Torna la calma després del sol, per acabar guanyant velocitat, igual com ha començat. Una obra mestra¡¡¡

"Helena's teme" la canta la dona del guitarrista, increïble¡¡¡¡ Una mica a lo Sarah Brightman¡¡¡¡ Cançó tranquil·la que serveix d'intro per l'últim interludi, el IV, que alhora serveix com a intro per "The mourning after", una altra bestialitat de cançó amb una intro de guitarra esfereïdora, uns cors genials, una veu poderosa i una guitarra amb un riff espectacular, una molt bona cançó, molt més lenta però intensa i poderosa. Un 10¡¡¡ Un bon sol encara l'eleva més cap al cel, al igual que el sol de teclats monumentals. El final és apoteòsic, èpic, genial... per acabar amb un fade (es va apagant poc a poc).

Acabem amb "III ways to epica", el bateria comença tocant tots els plats i timbals de la bateria, els teclats ben pressents i la guitarra fent una intro de les destacades, molt bon començament. Melodia pura en un cançó preciosa, quina bona manera d'acabar un espectacle com aquest. El sol rapidíssim i el final trallero més no poder¡¡¡

Un disc espectacular, ràpid i melòdic, simfònic i canviant, amb alguna que altra sorpresa. Recomanat de totes, totes. Excel·lent¡¡¡

Stratovarius - Fourth dimension

1995 - Heavy metal melòdic

Espectacular (9)

Primer disc amb el seu cantant Timo Kotipelto, un disc impressionant¡¡¡ Poder un dels millors de tota la seva carrera, que he seguit des dels inicis i que sempre m'ha agradat, i que vaig deixar de seguir quan el Tolkki marxa del grup. Les cançons són bastant llargues, moltes passen dels 6 minuts. A partir d'aquí, vindrien tota un sèrie de discs gloriosos...

"Against de wind" és un himne, una d'aquelles cançons típiques de la que repetiran fórmula a partir de llavors, estil al que ens tenen tan acostumats: canya, rapidesa, melodia i bones guitarres. Grans músics.

"Distant skies" torna a ser una cançó molt ràpida, no m'agrada tant com la primera, però és una bona cançó.

"Galaxies" comença amb uns teclats peculiars, que hi són presents de diferent manera durant tota la cançó, meravellosos. Mig temps espectacular, dels millors de la seva carrera. La veu d'aquest home era el que li feia falta a Stratovarius per convertir-se en un dels millors grups de metal melòdic de la història. Aquí estem vivint la conversió d'un molt bon grup a un grup espectacular, i tot és gràcies al segon Timo.

"Winter" és una de les balades del disc. Fosca, tètrica, gelida, com el seu nom indica. Bona cançó.

"Stratovarius" és la primera instrumental, molt del seu estil, amb sols a lo Yngwie i d'una durada considerable. Els teclats molt importants, i a partir del minut 3 la cançó es transforma destacant-hi un baix portentós i una bateria boníssima, per tornar a la manera neoclàssica de tocar del gran Timo, deixeble de qui ja sabeu.

"Lord of Wasteland" comença d'una manera sinistra, per anar guanyant velocitat en la guitarra, passant a ser una cançó rapidíssima, gairebé speed metal, de lo millor de la seva carrera. La veu espectacular, el ritme de la bateria amb el doble bombo, baix i guitarra són impressionants. De lo millor que han gravat mai. El sol espectacular. Un 10.

"030366" és la cançó experimental, curiosa, diferent, on hi destaquen el baix i la veu del Timo en diferents versions. El sol molt guapo.

"Nightfall" és la gran balada del disc. Amb una tornada molt xula, no és la seva millor balada, però ja comencen a mostrar de què són capaços. 

"We hold the key" és una de les millors cançons que he escoltat mai a la meva vida, brutal¡¡¡¡. Només la intro, impressionant¡¡¡ Quan en Timo comença a cantar és bestial, amb un to baix per passar a explotar amb uns aguts increïbles. Aquesta poder sigui una de les millors cançons de la història del grup, sens dubte. També a nivell de guitarres és una passada, i quina melodia més guapa, espectacular, amb els canvis als que ja ens tenen acostumats. Gairebé 8 minuts que no vols que s'acabin mai... Un 10¡¡¡

"Twilight symphony" comença amb els teclats habituals del disc, amb aquella sonoritat tan clàssica, per passar a una melodia genial, bestial, acompanyats de tots els instruments. Una altra gran cançó, que fa pujar moltíssim la nota final de disc. El canvi al final és brutal, amb un sol de guitarra que fa plorar, literalment... quina delicadesa, quin sentiment...Genial¡¡¡

"Call of the wilderness" és la segona instrumental però aquest cop amb guitarra acústica i de curta durada, una joia... impressionant, amb només la guitarra del gran Timo Tolkki, i quina sonoritat, Déu meu... Brutal¡¡¡¡

Roland Grapow - Kaleidoscope

1999 - Hard and heavy

Bon disc (8)

Que per què em vaig comprar aquest disc? Home, pregunta absurda: si el cantant és en Michael Vescera, el bateria en Mike Terrana i el guitarra un ex-Helloween... doncs, no ho sé, vatres mateixos. A més, el teclista és boníssim, un tal Fredy Doernberg que m'ha entusiasmat (Axel Rudy Pell). En la cançó instrumental, "Listen to the lyrics" o la següent, "Under the same sun", que són una passada, fins i tot el baix hi destaca (Barry Sparks, baixista actual de Dokken).

Un súper grup, amb cançons que estan bastant a l'alçada, a pams:

"Walf on fire" comença enèrgica, amb uns teclats que conviden a anar a lluitar, espectacular, ràpida, i molt guapa, bona cançó amb un sol ràpid i directe. La veu d'en Vescera, diferent...

"Under the same sun" té una intro inicial guapíssima, amb el protagonisme per en Roland Grapow (és el seu disc i toca la guitarra, què més voleu). En Vescera, amb un registre de veu un pel més baix al que li estic acostumat a escoltar, doncs bé. Mola, i molt. El baix, amb el seu moment de glòria, i un altre bon sol. En Terrana, una bèstia, com sempre. Quin gran bateria.

"The hunger" és la cançó menys comercial, més dura, amb un ritme ràpid, on els teclats tenen bastant de protagonisme i els riffs de guitarra també sonen durs i són molt bons.

"A heartbeat away" és la balada. Molt guapa, melòdica i amb bona tornada. La veu d'en Michael Vescera impressionant, tot i que en aquest disc canta d'una altra manera, no sabria com explicar-ho, no força tant, és més cautelós i moderat. Em falten aquells aguts que arriben a l'estratosfera i aquelles notes llargues que mai acaben, que aquí en aquest disc no hi són. Els teclats molt pressents i molt encertats, un gran teclista, però molt.

"Hidden answer" comença amb els teclats i la bateria, on s'hi afegeix la guitarra, espectacular. Bon començament per una meravellosa cançó. De lo millor del disc.

"Till the end" és de les més heavys, amb un riff de guitarra canyero durant tota la cançó. En Vescera apuja el nivell, és un grandíssim cantant i ell pot fer el que vulgui. Bona cançó, amb un duel en el sol entre els teclats i la guitarra.

"Kaleidoscope" em sembla una bona cançó, pesada en la seva execució, amb una molt bona base rítmica, una bona veu, i diferent a totes les altres, amb unes parts instrumentals molt interessants. El sol em recorda una mica a l'Yngwie. En Vescera està genial i moderat, com en tot el disc.

"Angel face" és una balada clàssica, molt típica, melòdica i enganxosa. Molt a lo Axel Rudy Pell, però molt semblant a algunes de les que ha escrit. Guapes les guitarres durant la cançó, amb un súper sol, i també un bons teclats. Bestial, però molt clàssica i sense sorpreses, amb un Vescera que aquí sí arrisca més al final de la cançó, quina veu...

"Listen to the lyrics" és la instrumental, guapíssima.

Per acabar, tralla a tope amb "Reaching higher" i una balada acústica, "Lord i'm Dying", amb un bon nivell totes dos cançons.

Bon disc, per gaudir-lo, variat i entretingut.

Doro / Warlock - Collection

2010 - Hard rock i heavy

Bo (6,9) 3 CD's a preu de saldo

Warlock és un dels grups que escoltava de jove, sense que m'entusiasmessin, però és clar, amb cançons com "All we are" i "Für immer", doncs no podia passar d'ells quan a finals dels 80 estaven de moda, i era molt estrany veure una noia liderar un grup de heavy, però que molt estrany. Va ser una pionera dins d'aquest estil musical.

El recopilatori recull tota la seva carrera en 3 CD's, des del 1984 fins a la sortida d'aquest recopilatori l'any 2010, una carrera amb molts alts i baixos. Però com sempre passa amb els recopilatoris, aquí hi ha lo millor de lo millor, o no... 

Si no fos pel disc del 1995, "Machine II Machine": horrible, espantós, i del que hi ha una bona representació de cançons. Imperdonable¡¡¡ Això baixa moltíssim la nota d'aquest recopilatori.

Poder les úniques cançons que descartaria del primer dels CD's serien dos de les tres cançons del disc "Machine II Machine" del 1995, espantós:  "Welcome to the tribe" és penosa, i "Love is a thrill" sona a música thecno; la tercera de l'esmentat disc es deixa escoltar sense ser cap meravella. Un disc horrible que sembla ser que va treure mal assessorada per la cia de discs, com sempre, i del que renega a més no poder. Però en el CD també podem trobar cançons en directe com "Burning de witches" del seu quart disc en solitari, i la balada de Warlock "Für immer", un himne que està bé però a mi mai em va acabar d'enganxar del tot, tot i que va ser un gran èxit.

El segon CD comença espectacular, tot i que predominen les cançons lentes, molt xules per cert. "Angels whit dirty faces" és la primera cançó rockera, molt guapa, del seu primer disc en solitari editat l'any 1989, després de deixar Warlock i que crec que havia de formar part del que havia de ser el nou disc de Warlock, que no va sortir. Al haver escrit ella totes les cançons les va editar ja com a Doro. Però és clar, arriba el merdós disc del 1995, amb la cançó que li donava títol, "Machine II Machine", per posar-se a orxegar, al igual que "Tie me up", amb veus com si estigués catxant amb un bavarès i que us juro que semblen música màquina¡¡¡¡ No entenc com poden posar cançons com aquestes en un recopilatori. Després "Bad blood" torna a ser una bona cançó rockera, del seu quart disc en solitari. Sort que el disc acaba amb una cançó del seu segon disc en solitari, "Unholy love", guapíssima.

El tercer CD comença amb una cançó de l'horrible disc del 95, però aquesta és acceptable, i es diu "Ceremony", una versió especial pel que indica en el recopilatori, menys mal... Continua no obstant amb "A whiter shade of pale", versió del grup "Procol Harum" molt ben aconseguida, inclosa en el seu primer disc en solitari. Després sona "You ain't lived", guapíssima, de lo millor del disc, rockera, amb bons sols i molt rockera. Segueix "Hear me", del seu tercer disc en solitari, molt guapa. "In freiheit stirbt" torna a ser un mig temps del disc merdós, acceptable també per sort, al igual que "Can't stop thinking". El CD acaba amb tot de cançons de Warlock, de diferents discs. 

Podria haver estat molt millor, segur...

Yngwie J. Malmsteen's - Rising Force

1984 - Heavy metal

Espectacular (9)

Primer disc de la seva gran carrega en solitari, que aquí només feia que començar després de projectes molt interessants en d'altres grups on va deixar una forta petjada. Un disc imprescindible per entendre aquest gran guitarrista, amb un gran número de cançons instrumentals.

"Black star" és la seva carta de presentació al món, una instrumental fantàstica on les seves influències musicals es veuen claríssimament reflectides. Predominen les notes i referències a la música clàssica, davant de la rapidesa en l'execució. 

"Far beyond the sun" és encara millor, molt més ràpida, impressionant cançó instrumental que deixa clar que estem davant d'un guitarrista diferent, un dels millors de la història. Espectacular, sempre amb la seva Fender Stratocaster. Un prodigi de guitarrista que aquí va deixar gravada una de les seves millors cançons, brutal, meravellosa, des de que comença fins que acaba després de gairebé 6 minuts¡¡¡

La tercera cançó compta amb un gran vocalista, i quin vocalista: Jeff Scott Soto grava les veus en només dos cançons del disc, les úniques que tenen lletra, és clar. "Now your ships are burned" és la primera de les dos cançons, amb una guitarra rapidíssima, i molt present durant tota la cançó, amb uns riffs impossibles de seguir, unes escales espectaculars i molt ben executades. La veu queda en un segon terme, ja que gran part de la cançó és instrumental. Se les va guanyar ven dolces, el pobre Jeff, i segurament es va quedar amb les ganes de cantar més.

"Evil eye" és una cançó que ja havia gravat feia anys, i que havia tocat amb Alcatrazz en directe. Una espectacular instrumental que barreja la música clàssica i la rapidesa a l'hora de tocar, en parts iguals. Molt xula. La resta d'instruments intenten batre's amb el gran guitarra, i aconsegueixen un bon resultat.

El disc acaba d'una forma breu però excepcional, a lo Randhy Roadds a "Dee". 

Genial, digne d'un Déu. Independentment que us pugui agradar més o menys, o els prejudicis que pugueu tenir cap a la seva persona egocèntrica i prepotent, doncs s'ha de reconèixer que és un dels millors guitarres de la història del heavy.

Van Halen - Balance

1995 - Hard rock

Molt bo (8)

Grans records em transmet aquest disc que em vaig comprar de seguida que va sortir aquell any,  perquè el 13 de juny de 1995 i a l'Estadi Olímpic de la capital de Catalunya gaudíem de Ugly Kid Joe, Van Halen i els Reis de New Jersey. El millor concert que he presenciat mai amb el meu germanet i el Cugat (DEP), a primera fila i amb 53000 persones darrera nostre, amb la baqueta del gran Tico Torres a les meves mans (gràcies al Jordietes) i moltes més anècdotes. Quins records...

El disc és molt bo, i no ho recordava (me'l vaig comprar fa poc a Manresa, perquè el tenia en cassette i feia molts anys que no l'escoltava). Portada estratosfèrica!!! 

"The sevent seal" és una passada, canya per obrir el disc, continuant amb el single "Can't stop lovin'you", híper comercial i molt radiada, guapa també. Pèro és que Don't tell me" encara és millor, rockera, dura i un pel fosca. La producció és brutal (Bruce Fairbairn, us sona?¡¡¡). Increïble, el millor, ell si en sabia de gravar cançons de hard-rock.

El disc continua amb "Amsterdam" i "Big fat money", molt rockeres, amb la característica veu del gran Sammy Hagar, ben acompanyat sempre dels germans Van Halen i el baixista Michael Anthony.

A nivell de guitarres el disc és brutal, incloent 3 cançons instrumentals, cosa inèdita. La primera és "Strung out", un experiment de curta durada difícil d'analitzar, però en totes les cançons podríem destacar acords, sols i tècniques completament genials, una masterclass. Una passada escoltar la guitarra d'aquest guitar heroe (DEP), un dels millors de tota la història i segurament un dels músics que més ha influït a milers de bons guitarristes que he tingut l'honor de seguir durant els 80-90...

"Not enough" és la balada, guapa i melòdica, amb uns grans cors i el teclat del gran Eddie Van Halen, que no només tocava la guitarra. 

"Aftershock" és una altra guapada de cançó, amb un riff genial, uns sols espectaculars (el del final de la cançó guapíssim), una veu genial, una bateria nítida i un bon baix... tots els instruments audibles de forma clara per culpa de la bona producció, perfecta¡¡¡ Com et trobo en falta, Bruce. Quin gran productor, per què t'havies de morir just abans de la sortida del "Sex sells"?

"Doin'time" és una altra instrumental experimental, poca cosa a dir tret del gran protagonisme de la bateria i tota la percussió, una mica a lo "Moby Dick". Però "Baluchitherium" és la última de les instrumentals, aquesta és espectacular, impressionant. Una obra mestra. 

"Take me back" comença amb guitarra acústica, com un mig temps. Després canvia i s'electrifica, deixant com a resultat una molt bona cançó, espectacular. Els riffs de guitarra són genials, una altra vegada...

Acaba amb "Feelin", una altra bona cançó. Un disc notable

Free Fall - Free Fall

2013 - Heavy melòdic

Molt bo (8,5)

Genial aquest primer disc del suec d'or més prolífic de la història de la música. Aquest és el primer disc d'aquest projecte amb molts cantants, coneguts i no tan coneguts, que és genial.

Comença el disc amb "Free fall", amb una intro de guitarra estratosfèrica, per continuar amb pura canya. El cantant és en Russell Allen, de Symphony X, bestial, quina veu... Ja han treballat junts un bon grapat de vegades aquest parell, i ja saben com gravar una bona cançó. Aquesta ho és... I curiosa l'adaptació del gran Russell Allen a tot tipus d'estils que no són els seus, espectacular aquest paio. 

"Higher és la segona cançó dels disc, encara més ràpida i heavyata, amb el gran cantant de Primal fear, una altra gran veu, una altra bèstia del metal mundial. Quina passada de cançó, quina força, sense perdre mai la melodia.

"Heading out" és la primera on canta ell, amb una molt bona veu, genial. Cançó ultra melòdica i comercial. Guapa i molt hard-rockera. Espectacular.

"Stronger" la grava amb el seu gran amic Tony Harnell, amb el que tenen un projecte que ja dura dos discs que es diu Starbreaker i que està molt bé (el segon disc és imperial). Aquí passem a un hard-rock molt comercial, molt melòdic, d'on acaba sortint aquesta balada. El cantant de TNT és el que té, tot i que en el projecte en comú també tenen alguna cançó més dura. Bona cançó amb un bonic sol de guitarra. La cançó està força bé i la veu és genial. Aquests dos també es coneixen molt i molt bé.

"Not my saviour" és amb el cantant Rick Altzi, una altra boníssima veu. Cançó ràpida i trallera amb la gran veu d'aquest cantant, una passada com canta aquest paio també. 

"Us against the world" la canta David Readman, un altre gran vocalista.  La cançó és bastant hard-rockera, sense arribar al metal, i molt guapa. Els riffs de guitarra bestials.

El gran Mark Boals canta "Our time has come", la hòstia¡¡¡ Un vocalista de primera divisió¡¡¡ Una de les millors cançons del disc.

"Ready or not" (no la dels Europe) és espectacular. Quina veu té en Magnus, és flipant lo bé que canta, però al·lucinant. Hard-rock híper comercial, espectacular. Una altra de les millors cançons del disc, en un disc on totes estan molt bé.

"Last tribe" és una homenatge al seu primer grup, fundat amb el cantant Rickard Bengtsson, que és qui canta. 

"Dreamers and Hunters" és una guapíssima cançó de heavy melòdic, amb un vocalista al que no conec, i acaba el disc cantant ell una altra vegada, a "On fire", cançó amb un sol rapidíssim i molt guapo, i una tornada molt comercial i enganxosa.

Cançons híper melòdiques totes, molt guapes i amb diferents registres a la veu, amb unes guitarres ràpides i contundents, sense massa lloc en aquest disc ni pels mig temps ni per les balades, i tampoc per les instrumentals. 

Brutal¡¡¡ Genial o molt interessant tot el que fa, si no genial...

Gossos - Gossos

1994 - Pop-Rock català

Espectacular debut (8,5)

El grup manresà que tant m'estimo va debutar l'any 1994 en format completament acústic. Així tocaven al començament, cosa que va fer que molta gent mostrés interès per la seva música, i és que, no hi havia masses grups que fessin servir aquest format; la veritat és que és un format guapíssim (a mi m'encanta la música en acústic, però llavors no els seguia). Però la curiositat més gran d'aquest grup no es que toquessin en acústic, si no que cantaven tots els seus components en solitari, tots¡¡¡¡ I els cors, que importants. Al tractar-se de quatre cantants, els cors estan assegurats, i d'una qualitat excepcional.

Podríem dir que el cantant principal és en Natxo Tarrés, però cert és que tots canten sempre alguna cançó, a tots els seus discs, i això els fa únics. Això va passar fins que es va incorporar el bateria de la Plana de Vic, en Santi Serratosa (dia en que deixen el format acústic), ja que ell sí que no en canta cap ni una, però els components originals, mai han trencat aquesta norma.

Aquest disc té algunes cançons mítiques, com les tres primeres "Voldràs tornar amb mi", "Manolo", "Rera teu". 

També "El gos" és força coneguda, però la que va ser un èxit des d'un primer moment és "Borratxo", un himne al Bages i a Catalunya, poder una de les seves millors cançons de sempre. Guapíssima¡¡¡

"Tot és fosc" és un altre dels himnes del disc, una meravellosa cançó de desamor. Genial també, una d'aquelles cançons que mai han deixat de tocar. Tres guitarres hi són presents també i són genials, tot i que com a guitarra solista hi trobem en Juanjo, un guitarra boníssim.

A mi la veu del Natxo és la que sempre m'ha semblat de més nivell, amb diferència, destacant que poder la de l'Oriol és la pitjor de les quatres veus, però també he de reconèixer que algunes de les cançons que canten en Juanjo i en Roger són genials, ja que tenen una molt bona veu, i també alguna de les de l'Oriol ha acabat sent una joia, de les més estimades...

Dels grans grups que varen formar part del moviment del rock català als anys 80 i 90, Gossos en va quedar fora perquè també van començar una mica més tard que Sau, Sopa, Sangtraït i Lax'n'busto. També és cert que al fer música acústica, doncs el seu estil diferia bastant del dels grups anteriors, on Sau era el que feia música més pop i els altres feien pop-rock, rock dur en el cas de Sangtraït.

Un gran disc, tranquil, que no va ser fàcil de trobar. Discogs és una meravella en aquest sentit, per poder trobar rareses impossibles de trobar quan el disc està descatalogat de fa tants anys.

Nightwish - Angels fall first

1997 -  Metal simfònic escandinau

Insuperable (10) Reedició especial amb demos i inèdites

Segurament sigui un dels grups que més escolto i que més m'agrada. A més, puc assegurar que no hi ha ni una sola cançó d'aquest grup que no m'agradi¡¡¡ Increïble¡¡¡ I ho puc dir de molts pocs grups, això...

Debuten amb aquest disc a finals dels 90, quan el grunge sembla que ja afluixava una mica o ja estava completament assentat, no ho sé, però està clar que ells entren amb un altre rotllo, i és el rotllo gòtic nòrdic que tant m'agrada. I és que, a Finlàndia si una cosa hi ha són bons músics. I poder és una de les zones del món d'on més música escolto: Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Noruega...

El disc és excepcional, des de la primera a la última cançó, amb la seva primera vocalista, na Tarja, una de les millors vocalistes de la història del rock si no la millor, ja us ho puc dir ara, creieu-me que és així. Aquesta noia té una manera de cantar, de mirar, de moure's, que fa que t'hi sentis atret i no puguis parar d'escoltar-la i mirar-la. Té una veu excepcional, impressionant, impossible de copiar. Problemes han tingut les posteriors cantants del grup per poder arribar als seus tons en les cançons dels primers discs, espectaculars totes. He de dir que na Floor Jansen poder és la que més s'hi apropa, l'actual cantant.

Les cançons dels disc són totes bestials, amb un estil pur, sense tantes floritures com en els posteriors discs, més arcaic i senzill. La sonoritat i la producció genials. 

El disc inclou les primeres demos que varen escriure, amb la cançó "Nigtwish" al capdavant, una veritable passada. També alguna cançó cantada en finès tant en el disc oficial (4 parts) com la demo d'una d'aquestes parts en finès, espectacular. No hi ha com conèixer a la gent una mica tard, per poder gaudir d'edicions especials en un moment on la única manera que tenen les companyies de vendre música es oferir productes tan interessants com aquesta edició.

Un grup meravellós, que després inclouria al seu segon guitarra i multi instrumentista Troy Donocley, per fer-los encara més interessants i molt més instrumentals i simfònics. 

Un grup per a seguir des dels seus començaments fins a dia d'avui, us el recomano moltíssim.

The Ferrymen - The Ferrymen

2017 - Heavy metal melòdic

Espectacular (9) Edició japonesa amb una cançó més en acústic

Primer disc del projecte del gran Magnus amb en Mike Terrana i en Ronnie Romero. Si el segon ja és bestial, doncs aquest primer no es queda curt, genial, al mateix nivell. Tres músics impressionants, amb la gran veu d'aquest xilè, un altre Ronnie¡¡¡ Quina veu, quin tros de vocalista, Déu meu¡¡¡ I quines portades, Déu meu, brutals¡¡¡

A nivell instrumental, bestial. Altíssim el nivell d'aquests dos músics: en Magnus com sempre toca els teclats, guitarra i baix i en Mike la bateria. 

Sensacionals, un disc imprescindible si us agrada el heavy melòdic, ràpid, temperamental, però molt comercial. Poder un dels meus estils preferits i que més escolto ara mateix, sens dubte.

El disc comença amb "End of the road", una cançó enèrgica, melòdica, amb una tornada molt i molt guapa i un sol espectacular, amb vàries fases i melodies; continua el disc amb la cançó que dóna nom al disc, iniciant-se amb un riff de guitarra i uns teclats molt interessants. La tornada torna a ser guapíssima, com en totes les seves cançons, i el sol és més curt però intens. Genial l'inici del disc. 

"Still standing up" comença amb una intro molt sinistre, per passar a una cançó força ràpida i guitarres contundents. La veu d'en Ronnie espectacular. Una cançó boníssima, on la tornada sempre fa que la cançó es suavitzi una mica, ja que acostumen a ser tornades amb molt melodia, molt enganxoses, mentre la base instrumental continua a un nivell molt contundent. Boníssima aquesta cançó, que just abans del sol del Magnus ens deixa un canvi genial.

"Cry wolf" és més tranquil·la, amb un sol espectacular acompanyat d'inici d'uns teclats de fons fantasmagòrics. Molt guapa.

"One heart" és el mig temps que també toquen en acústic al final (només en la edició japonesa i en forma de balada). Preciosa cançó, tant una versió com l'altra, on en Ronnie ens delita amb una classe de cant magistral. Gaudeix d'una veu ronca, bastant greu, molt interessant.

"Eyes on the sky" és preciosa, on destaca el duel entre la guitarra i la veu d'en Ronnie, fent exactament els mateixos sons amb tot d'onomatopeies de les clàssiques com els "Ohhhh, ohhhhh". Genial.

"Eternal night" és la gran balada. No us diré res més, qui vulgui saber-ne més coses que l'escolti...

Escolteu-lo¡¡¡

Loudness - Soldier of fortune

1989 - Hard rock

Espectacular (10) Reedició 2005 Discogs (segona ma)

Brutal¡¡¡ I és que el cantant aquesta vegada és el gran Michael Vescera¡¡¡¡ Bestial¡¡¡

Grandíssim aquest disc, del millor grup japonès de la història, sense cap tipus de dubte, boníssim, a l'alçada de molts dels grans grups europeus. I és que, en Akira Takasaki toca la guitarra d'una manera única, meravellosa, és genial aquest guitarra, poder el millor deixeble de n'Eddie Van Halen.

"Soldier of fortune" i "You shook me" són genials, rockeres, amb molts bons sols, sobretot la primera, i una veu molt gran d'un dels millors vocalistes de la història, us el recomano. Compreu-vos qualsevol disc on surti aquesta bèstia¡¡¡ Quina veu¡¡¡¡ "Soldier" és boníssima, quina manera de començar el disc.

"Danger of love" un mig temps guapíssim, amb una guitarra impressionant, per seguir amb una altra cançó lenta i el seu riff curiós i espectacular, a "Twenty-five days", riff que sona durant tota la cançó i que mola molt, la veritat¡¡¡ I el sol¡¡¡ Quina passada...

"Red light shooter" una altra genialitat. I quina veu, de fet durant tot el disc¡¡¡¡ Aquí en Vescera es llueix a base de bé, os ho juro¡¡¡ Cançó melòdica i molt, amb un guitarrista brutal amb tapping inclòs en el sol, rapidíssim, i una tornada espectacular. De lo millor del disc¡¡¡ Bestial aquesta cançó.

"Running for cover" comença heavy metal total, amb un riff una altra vegada marca de la casa. Cançó molt més dura, menys comercial, però amb detalls a la bateria amb un ritme canviant i frenètic, i una base instrumental bestial. Una obra d'art, sobretot la bateria (Munetaka Higuchi), genial en aquesta cançó, i el sol rapidíssim, duríssim, boníssim¡¡¡¡¡

"Lost without your love" és la balada del disc. Només els primers 47 segons ja són per emmarcar-los i portar-los al museu dels millors guitarres del rock... I el sol? Yngwie apareix en el disc com la Mare de Déu de Montserrat als pastors, però quin virtuosisme, Déu meu¡¡¡ No pot ser tan bo aquest tio¡¡¡ La veu és genial, la cançó una passada, una gran balada, genial...

"Faces in the fire" és la típica cançó que posaries abans d'anar a la guerra per la independència de Catalunya, quin pujadon, la hòstia¡¡¡ Quanta canya, quant de talent, quins grans músics, amb una veu que s'acopla per primera vegada com si haguessin tocat mil vegades junts. Increïble¡¡¡

"Long after midnight" és espectacular, un 10. Genial, perfecta, amb un altre súper sol. 

"Demon disease" és el final del disc, amb una bateria a 200 x hora i una guitarra enfurismada, la cançó més heavy de totes. 

En alguns moments em recorda un disc de l'Yngwie, i és que aquest cantant té això i l'hi associes, i el guitarra és tan ràpid i bo que no puc evitar comparar aquest disc amb alguns dels millors que va treure el guitarrista suec anys després amb aquest meravellós cantant, que van ser alguns dels millors discs de la seva carrera.

Disc perfecte, sense cap ni una cançó que no estigui en un nivell d'excel·lent. Un 10¡¡¡

Stratovarius - Dreamspace

1994 - Heavy metal melòdic

Boníssim (7)

Últim disc on, a més de tocar la guitarra, compondre i produir, en Timo canta. No és un gran cantant, tot i que tampoc desafina, però reconec que un disc com aquest, en mans d'una altre cantant, doncs una altra nota tindria.

El disc està bé però queda x sota del seu antecessor, abans de que arribés l'altre Timo i els súper èxits del grup.

He tingut la sort de veure'ls vàries vegades, i durant els 90 era un dels meus grups preferits, però sobretot la seva època amb el gran Timo a la guitarra, al que idolatro. Mai oblidaré el concert a Escalarre, mai, al Pallars... No només les cançons, les formacions són molt importants, qui toca els instruments... Cada músic té la seva personalitat i sempre imprimeixen el seu estil, diferent, en cada nota, i Stratovarius ja no és el mateix sense en Timo Tolkki, ho sento... Com Bon Jovi no són res sense el Richie, és així...

El disc comença bé amb "Chasing shadows", bastant ràpida, però amb la primera que flipo és amb "4th reich", genial, obscura, tètrica. 

"Eyes of the word" se'm repeteix una mica, però "Hold on to your dream" és una passada, molt comercial, amb una tornada molt enganxosa, i un sol rapidíssim, molt guapo, per passar a uns teclats curiosos.

"Magic carpet" de les més fluixes, per passar a l'speed metal de "We are the future", creant estil amb la bateria a tota pastilla, i el doble bombo que faria famós aquest grup finés (encara no hi havia en Jörg Michael però en Tuomo Lassila, no vegis com hi va, el cabronàs¡¡¡)

La balada "Tears of ice" (sonen quan comença al caure sobre el gel) és una bona cançó. Llàstima de la veu del Timo, que és la que és, no dóna per més...

"Dreamspace" és espectacular, l'inici és de 11 sobre 10¡¡¡ Quina meravella, Déu meu¡¡¡ Espectacular, els canvis de ritme, la bateria, la guitarra, genial, els teclats després i la veu d'en Timo fent-ho lo millor que pot. Genial, canvi rere canvi, per crear atmosferes diferents, aquest grup ho ha sabut fer durant molts anys...

"Thin ice", si més no, curiosa. Amb uns crits aguts, i una melodia sinistre, lenta, pesada, fosca, tètrica...

"Atlantis" és instrumental, i poques en tenen en tota la seva carrera, que jo recordi. Guitarra, 1 minut i escaig d'escales melòdiques.

La última cançó és "Wings of tomorrow", amb uns teclats inicials molt predominants. Cançó molt melòdica, bastant lenta, i amb uns riffs guapíssims. El sol és guapíssim, molt treballat, diferent. Una molt bona manera d'acabar el disc.

Un disc bastant llarg (14 cançons) que feia molts anys que no escoltava ja que el tenia en cassette i és un format que ja no escolto. Sort que ara puc comprar de segona ma a Suècia o Malta els CD's gràcies a Discogs. Una passada. Un dels grups de la meva vida, quan ja era una mica més madur, que em va enganxar de seguida. Un estil amb el que m'identifico molt quan vull tralla, i sobre tot un dels millors guitarres de la història, sense cap tipus de dubte, i un dels meus preferits.

Stratovarius - Twilight time

1992 Heavy metal 

Espectacular (8,5)

Espectacular aquest disc on canta en Timo Tolkki, a més de gravar guitarra i baix, escriure cançons i produir el disc. 

Stratovarius amb aquest disc deixava clares les seves intencions, dels qui serien un dels millors grups d'Escandinàvia durant la dècada dels 90 i de la història del país...

Aquest disc és meravellós, i si no fos perquè la veu d'en Timo és la que és, poder li donaria més bona nota. Poder la instrumental "Metal frenzy" és la única que no acaba de flipar-me prou, però en quan a la resta de cançons, totes són molt bones: des de la més ràpida "Out of the shadows", a la moguda i canyera "Break the ice", o la melòdica i comercial "The hands of time".

Altres tresors són "Madness strikes" o "Twilight time". 

Trobem en aquest disc moltes de les coses que després millorarien i desenvoluparien encara més, com és un heavy melòdic, ràpid, els canvis de temps que tant caracteritzen a les seves cançons, amb els canvis de ritme desconcertants, i també una bona balada, "Lead us into the light" per acabar.

Les guitarres excepcionals, la producció bona, i la formació formada per uns músics joves que es volien menjar el món, tot i que després només quedaria en Timo, l'ànima del grup i un excel·lent guitarrista amb una carrera excepcional en diferents projectes. 

Boníssim aquest disc, poder el seu primer gran disc que he comprat a Discogs i que tenia en cassette, que no havia escoltat en molts anys¡¡¡

Bon Jovi - 7800º fahrenheit

1985 - Hard rock

Boníssim (9,5) Edició especial Australiana Gold Signature 

Aquest disc podria tenir un 10, però són dos els problemes: la producció d'en Lance Quinn, que mai m'ha acabat d'agradar sobretot pel so de la bateria, una mica enllaunat, i alguna cançó que penso que no està a l'alçada de totes les altres, sense ser tampoc males cançons. Curiós perquè el mateix productor sí aconsegueix una obra d'art en la gravació del primer disc, amb una sonoritat molt millor.

Nois molt i molt joves graven un segon disc un any després del seu àlbum debut, amb el que van aconseguir un cert èxit, i van forjant el que un any després acabaria arribant. Anem a pams:

"In and out of love" és una molt bona manera d'iniciar un disc de hard rock. Canya, bones guitarres i una veu espectacular. Però sobretot, i estaran presents en totes les cançons del disc, els meravellosos cors. Ah¡¡ Cançó escrita només pel Sr JBJ.

Després venen dos de les meves cançons preferides: "Price of love", amb un sol de guitarra espectacular i una tornada guapíssima, pura melodia¡¡¡ De lo millor del disc;

I poder el gran tresor d'aquest disc, "Only lonely", una de les millors cançons que ha escrit mai el Sr Jon, curiosament juntament amb en David, quina passada¡¡¡ El riff de guitarra durant tota la cançó, boníssim. Quina veu, Déu meu, pura melancolia, pur dolor i sentiment davant d'una trista cançó de desamor. El sol, estratosfèric. I els cors, una altra vegada bestials¡¡¡¡ El canvi de ritme abans del sol, amb una veu cada vegada més apagada i amb en David acompanyant, per donar pas al gran Tico Torres, genial; després el clímax, pq el sol pugui explotar d'una manera sensacional... Cors i més cors en la tornada per acabar la cançó amb un altre sol del Richie magistral.

"King of the mountain" és una cançó diferent, molt especial, amb un so de guitarra psicodèlic, un ritme lent i pesat, uns cors sublims, i un sol de guitarra bastant alternatiu. Diferent.

"Silent night" és la gran balada del disc. Una molt bona cançó, que mai em cansaré d'escoltar, amb un Richie molt inspirat. La va escriure el JBJ tot solet. 

"Tokyo road" va servir per a dues coses: per una banda fer una de les millors cançons del disc, de les més rockeres, i per una altra atrapar a la parròquia japonesa de per vida, país on sempre els han idolatrat com els que més. Impressionant l'homenatge que el Richie dedica als japonesos amb la seva guitarra, adaptant melodies d'aquell país d'una manera magistral. Detalls que queden ocults en la cançó però que si un presta atenció detecta de seguida, quina meravella de guitarrista, aquest candidat als Kiss (sort que no se'l varen quedar)

I aquí igual que abans, i és que aquestes dos cançons també s'han de valorar de forma molt especial: "Hardest part is the night" i "Always run to you" són dos de les millors cançons de la història del grup. La primera és més tranquil·la, amb una veu brutal, uns teclats meravellosos i un sol curt però treballat; "Always run to you" és de les cançons més ràpides del disc, on destaca la intro de bateria del gran Tico Torres, i la guitarra del Richie que molt i molt heavy, en el que és un dels riffs més lograts de tota la seva carrera. La veu greu del Jon impressionant, i així durant tota la cançó. El sol de guitarra és brutal, insuperable, de lo millor que ha fet mai, impressionant¡¡¡ Els teclats genials. L'Alec en aquest disc va passar bastant desapercebut, la veritat sigui dita, però fa la seva feina dignament, em refereixo a detalls, sols, moments d'inspiració... Els teclats sublims, de fons, gran David Bryan, quan els escolstes amb uns bons auriculars, l'hòstia, camuflats però intensos.

"To the fire" és una altra estranyesa al igual que "King of the mountain", també d'un estil similar. Els teclats tenen molt de protagonisme i també les guitarres, una altra vegada psicodèliques i poc habituals, però molt dures, mooolt. Els cors molt importants, com sempre. I el sol, una altra vegada experimental. Curiós. Cançons difícils d'assimilar, amb un estil que trenca amb l'habitual del disc i que generen un clima diferent. Sempre l'he trobat una mica fora de lloc i sempre ha estat de les cançons que volia que passés ràpid, però escoltada detingudament amb uns bons auriculars, els detalls de la guitarra són impressionants, al igual que la bateria i els teclats. Curiós que aquests detalls només s'apreciïn de vegades amb uns bons auriculars. Sobretot els de la guitarra, són espectaculars... Gran Richie¡¡¡

El disc acaba amb una joia, una de les poques cançons escrites pel Tico Torres en tota la història del grup: "Secret dreams", un mig temps amb molta melodia i una guitarra molt xula i una sonoritat molt interessant durant tot el riff. Només com rasca les cordes de la guitarra amb la pua en les primeres notes de la cançó, doncs ja veus que estàs davant d'una bona cançó, melòdica i més tranquil·la, un mig temps. Els teclats genials. La veu és impressionant, de veritat, quin cantant més gran. Quin llàstima que no sabés cantar i se l'hagi destrossat, una gran pèrdua. Suposo que el forçar tant i tant ha acabat amb una de les millors veus de la música rock...

Un disc impressionant amb la formació original, però on encara no s'explota prou el tàndem JBJ & RS a l'hora de compondre. Estava a punt d'arribar...

Hi ha un edició especial d'aquest disc que inclou un assaig (sí, sí, un assaig en una sala buida dels EEUU abans de tocar davant de la gent¡¡¡¡) que crec que és l'experiència més increïble que he tingut mai, ja que si tanques els ulls és com si estiguessis allí, en els assajos d'un gran concert, en una sala buida on s'escolta perfectament l'eco de la sala¡¡¡ I ho borden, amb la millor cançó del disc, amb començaments, aturades, una altra vegada tornen a començar, parlen entre ells, i flipes quan ja s'hi posen.... Possiblement una de les millors gravacions per un fan de la història, brutal¡¡¡¡ Only lonely és la cançó de l'assaig, i crec que és una de les millors 10 gravacions de Bon Jovi de la història, a l'alçada del Umplugged de la MTV del 89, que poder sigui la millor de totes. Aquesta versió del 7800º sí és de 10, ja que també inclou un "In and out of love" live llarguíssim amb sols de guitarra i de bateria com a intro. Genial¡¡¡

Kane Roberts - Saints and sinners

1991 - Hard rock

Molt bo (8) Reedició 2012 amb un segon CD i 4 cançons de més

Sorprenent aquest disc de començaments del 1991, escrit pel cantant i guitarrista Kane Roberts i Desmond Child, a més a més de tot de co-escriptors acostumats a treballar amb els Jovi, com en Jack Ponti o na Diane Warren. En Kane també grava els teclats, molt importants en aquest disc. Un disc que agradarà i molt a tots els seguidos de l'AOR nord-americà dels anys 80 i començaments dels 90. 

Hard rock que em recorda i molt a l'Alice Cooper en el seu disc "Trash", curiosa la similitud de moltes cançons, com per ex "Dance little sister", molt guapa i rockera, amb un sol més que interessant, o la més tranquil·la "Rebel heart", que guanya força fins convertir-se en una cançó guapíssima, amb una tornada bestial i un ritme rapidíssim, amb uns canvis de ritme molt bons durant tota la cançó. Aquest noi va gravar amb l'Alice dos dels seus discs, sent el seu guitarrista principal, amb el que la seva influència a l'hora de compondre la música està més que justificada.

A destacar les dos primeres cançons del disc, "Wild night" i "Twisted", molt guapes. I la gran balada escrita per les dos bèsties de New Jersey i en Desmond Child, que mai varen arribar a gravar oficialment, només en les maquetes, i que també canta na Cher; la cançó és "Does anybody really fall in love anymore", una preciositat de l'època dorada del Bon Jovi, escrita per al disc "New Jersey".

"Too far gone" també és molt guapa, amb uns teclats a lo Survivor, tot i que l'esperit de "Trash" sura per l'ambient tota l'estona, respires Alice Cooper i notes la seva presència (i és que, aquest disc es va gravar dos anys abans que aquest).

Poder reconec que la veu d'aquest noi no és de les que més m'agrada, em passa una mica igual que amb el Graham Bonnet, tots dos grans vocalistes però... Bé, per a gustos, colors¡¡¡

El segon disc extra curiosament és bastant més fluix, poder em quedaria amb la quarta cançó que porta per títol "White trash", que és la que més m'agrada amb diferència de les quatre extres.

Si us agrada el "Trash", l'heu d'escoltar sí o sí¡¡¡¡

Andrea Bocelli - Cinema

2015 - Bandes sonores

Espectacular (10) Reedició especial amb DVD

El gran cantant italià ens delita amb bandes sonores de pel·lícules molt conegudes i premiades. Un disc impressionant, espectacular, amb alguna col·laboració com per exemple la seva dona, que no és cantant, però que canta fabulosament en la cançó "Cheek to cheek" (es diu Veronica Berti).

El CD que tinc és una edició especial que inclou un concert a Los Angeles en DVD també impressionant. Una meravella de disc, us el recomano i una passada de DVD, amb tot d'artistes de cinema presentant les cançons, com ha de ser, no, quan parlem d'un disc de bandes sonores de pel·lícules del cinema.

El final a "Ol' man river" i a "Nelle tue mani", aquesta última banda sonora de Gladiator, bestials, entre moltes altres cançons que faran les delícies de tots aquells amants dels clàssics del cinema.

Genial, si teniu l'oportunitat de comprar aquesta edició, doncs millor encara. Perfecte¡¡¡

AC/DC - Back in black

1980 Hard rock

Espectacular (10) LP blanc

Disc homenatge al gran cantant Bon Scott, que va deixar alguns dels millors discs de la formació australiana per a la posteritat (només recordar-lo disfressat de capellà al vídeo "Let there be rock", doncs ja és un record inoblidable) i no feia pas massa que els havia deixat per anar a l'infern. El resultat va ser insuperable, quina manera de recordar-lo, començant per la gran portada...

El nou cantant, en Brian Johnson, no ho tenia fàcil, però va aconseguir amb la seva gran veu (res a veure amb la del gran Scott) gravar un dels millors discs de rock de la història, sense cap tipus de dubte: aquest. De fet, en alguns moments ("Shake a leg") em recorda moltíssim l'estil al del gran Robert Plant.

Totes les cançons podrien ser l'himne oficial d'Austràlia, però em quedo amb "Have a drink on me", "Back in black", "Hells bells", "Shoot to thrill", "What do yo do for money honey", "Let me put my love"... aquestes són impressionants. Segur que l'inici de "Hells bells" és un dels millors de la història de la música¡¡¡ Quina manera de presentar-se al món amb el nou cantant, Déu meu¡¡¡ Espectacular¡¡¡

L'estil és inconfusible, impossible no reconèixer-los, i és que és un estil molt particular, únic, amb un rock pur, simple i directe, però a l'hora molt treballat, amb unes guitarres senzilles però meravelloses. Els illencs tenen aquestes coses.

No conec ningú que no hagi ballat o cantat alguna cançó d'ells, o cap orquestra a les festes majors que no hagi tocat alguna vegada algun dels seus èxits. Molt grans, segurament un dels 10 grups més grans de la història, als que no he vist mai en directe, i és que us he reconèixer una cosa: dos o més hores seguides de concert se'm farien una mica pesades, és curiós, però el seu estil i sempre a títol personal només em permet escoltar una hora seguida de la seva música. No puc evitar-ho. De fet, tinc varis DVD's espectaculars d'ells i l'únic que he pogut veure sencer d'una tirada, perquè també és més curt, és el de Paris Le Zenitt, en la presentació del "Highway to hell", que és un dels millors concerts que he vist mai a la meva vida, impressionant¡¡¡¡

El disc acaba amb "Rock and roll ain't noise pollution", una altra cançó gamberra i descarada, que mola i molt¡¡¡

Tothom hauria de tenir aquest disc. Bé, com a mínim 50 milions de persones el tenen en el món, ja que és el segon disc més venut de tota la història de la música, i té merit tractant-se de rock dur.