Queensrÿche - Rage for order

1986

Genial (8,5) Reedició

Tercer disc del grup de Seattle. Un bon disc, i en línia ascendent. 

"I dream in infrared" una genialitat, per continuar amb "The whisper", una altra cançó boníssima. I és que tornen a destacar les guitarres dobles (sense comparar-ho amb Maiden, d'una altra manera), i una veu impressionant, de les millors de tots els temps sense que poder molta gent encara no se n'hagi adonat, perquè la majoria de la gent encara no saben ni qui són els Queensrÿche... Bé, mai és tard per descubrir-los.

I és que ja faltava poc per que publiquessin el seu millor disc, el que sense cap tipus de dubte els faria molt famosos, més encara perquè ja ho eren, i perquè poguessin dedicar-se a la música de per vida sense problemes econòmics (ja podien també, però...). Si, així va ser.

Com a curiositat, "Gonna get close to you" és una versió d'una cantant desconeguda per a mi que es diu Dalbello, una cançó que comença amb unes guitarres tenebroses, i una bateria que es mostra desafiant, fins que la bèstia comença a cantar. La veritat és que desentona per tot arreu, no entenc com varen gravar una cançó com aquesta en aquest disc, són coses extravagants d'artistes i mai entendré el per què alguns artistes fan aquest tipus de coses... poder hi ha alguna persona que li agrada i tot, a mi no, gens.

Continuem amb "The killing words", meravellós mig temps. "Neue regel" i "Chemical youth", dos grans cançons més, i anar sumant. I acabar amb la preciosa balada "I will remember", doncs increïble.

Excepcional disc, que no pot faltar a les vostres discoteques.

Queensrÿche - The Warning

1984

Genial (8,5) Reedició 

Segon disc de la banda de Seattle, després d'un mini EP espectacular amb el que es varen donar a conèixer pocs anys abans, on només hi havia 4 cançons (en la reedició hi havia també un concert de la gira del The Warning, justament aquest disc que ara comento).

Hard rock potent, directe, amb un vocalista que destaca moltíssim, i unes guitarres sempre ben conjuntades (Wilton / Degarmo). Destaca de seguida "En force", espectacular, amb un final acústic amb melòdiques guitarres que et fan dubtar que sigui la mateixa cançó la que està sonant, i has de comprovar que no hagi saltat de pista. Ells són així, sorprenents.

Segurament, sense ser un dels més grans, sempre han estat un grup indispensable per a tots els que ens agrada aquest tipus de música, i és que n'hi ha molts altres que ni tan sols varen poder arribar al seu èxit, tot i que sí a viure de la música. 

La balada, "No sanctuary", una bonica peça que emociona per la seva dolçor, però on se surten de mare, a la bestial "Take hold of the flame", Mare de Déu Senyor, quin tros de cançó, quina meravella, quina força, melodia pura. S'apropava l'Operation, sense cap tipus de dubte. Però és que continua amb "Before the storm", un altre himne, Déu n'hi do. Genials.

Li segueixen tota una sèrie de cançons també genials com poden ser "Roads to madness" o "Prophecy" un altra obra mestre amb un impressionant duel de guitarres, per completar una cançó senzillament magistral. Boníssima. I per acabar dos directes de diferents gires, amb una de les millors escrites mai en que va ser el seu primer EP, "The lady wore black", i una altra vegada una de les millors cançons de "The Warning", com és "Take hold of the flame".

Un disc espectacular, per als que us agradi el heavy de començaments dels 80, una mica diferent, amb un estil molt particular, que mima tots els detalls en les cançons i crea peces inoblidables, un gran disc.

Dokken - Breaking the chains

 1981-1983

Correcte (6) Reedició 

Comença amb la cançó que dóna nom al disc, impressionant. Aquest grup va triomfar als anys 80 com molts altres, i és que s'ha de reconèixer que el tàndem Lynch / Dokken és dels millors de la història del rock, i curiosament van acabar tan malament com els meus o pitjor, barallant-se inclús dalt de l'escenari en alguna ocasió. I és que, persones amb ego n'hi ha, hi moltes. Una llàstima que això passés, com en tants altres grups. 

Llegeixo que és un disc gravat al 1981, amb variacions en l'edició del 83. Algunes de les cançons no tenen el nivell desitjat ("In the middle" o "Felony"), però ja apuntaven maneres. "Young girls" molt guapa, i "Paris is burning", aquí en directe i gravada l'any 1982, de lo millor del disc.

Un disc que val la pena escoltar per veure en que es convertirien aquests meravellosos Dokken, que anys després traurien alguns dels millors discs de rock americà de la dècada dels 80. Tot i que no és un disc molt bo, si hi ha cançons excel·lents (la primera i la última, curiosament, genials). Si tenim en compte altres discs debut d'altres grans grups, aquest no està a l'alçada.

Europe - Walk the earth

 2017

Fluix (5,5)

Europe m'apassionen. Els segueixo des del Countdown, com gairebé tothom. Des de que van treure el seu primer disc al 83 han anat canviant d'estil, evolucionant, i des de que varen tornar, tenen un estil molt dur i concret sense masses canvis, molt poc comercial, cosa curiosa (lo de poc comercial, vull dir). I la veritat és que m'agrada, completament diferent al que feien, és un dels grups que més he seguit durant tota la meva vida, i he tingut el gust de veure moltes vegades, amb la formació gairebé original, la mítica, i moltes vegades acompanyat del Boles.

Aquest disc és molt fluix, no hi ha cap cançó que m'acabi d'emocionar, i si la música no m'emociona i no em genera algun que altre sentiment, malament a rai... 

No obstant, he de reconèixer que m'agraden molt tots els seus anteriors discs, tots. No és el millor disc del John Norum, persona a la que idolatro gairebé igual que al Sr Sambora. Això sí, poder la guitarra a "Turn to dust" és on més em crida l'atenció. Però en general és un disc amb cançons poc inspirades, no trempes. Tot i que quan un grup t'agrada tant sempre i trobes coses positives. És el que em passa amb ells, no puc suspendre'ls, no puc ser del tot objectiu.

En Joey Tempest continua tenint una veu meravellosa, ell si l'ha sabut cuidar. I molt bé, no com altres. 
Amb una producció boníssima, com ens tenen sempre acostumats, això sí, no és un bon disc, molt fluix, el més fluix de tota la seva última etapa que ja dura molts i molts anys i tants bons discs ens ha deixat, i que no recordo passés amb la seva primera etapa, on els 5 primers discs eren boníssims (pot ser, "Prisoners" era el més fluix, però és clar, "Girl fom Lebanon" fa que el disc sigui bo només per aquesta cançó, inoblidable...)

Joe Satriani: Black Swans and Wormhole Wizards

2010

Instrumental

Boníssim (8)

El meu guitarrista preferit, juntament amb en Sambora, en Norum i en Moore, és clar. Tot i que aquest, tècnicament parlant, està molt per sobre dels que he anomenat, però mai arribarà a ser tan melòdic com cap dels tres citats anteriorment, tampoc ho pretén, si s'ho proposés suposo que llavors ja veuríem què passaria (que se'ls menjaria¡¡¡).

I és que, aquest tio té alguna cosa que no sé què és però em torna boig. Vaig tenir la sort de veure'l amb l'Uli Jon Roth i en John Petrucci, al G3 de fa uns anys a l'auditori del Fòrum de BCN, i no em vaig poder aixecar de la cadira en les 4 hores i mitja que va durar el concert¡¡¡ Us ho imagineu? Em van deixar flipat¡¡¡¡

Havia d'haver anat a veure'l a BCN l'any passat a la sala Bars però el Covid ho ha destruït gairebé tot, de moment. 

Aquest disc és sensacional, des de que comença amb "Premonition" (el títol ho diu tot, una bona premonició de melodies, tècniques, ritmes, etc), continua amb "Dream song", "Pyrrhic Victoria", etc. i la producció sempre boníssima. 

Això sí¡¡¡ Us ha d'agradar molt el so d'una bona guitarra Ibanez per poder escoltar una hora de música com la que ens presenta en qualsevol dels seus discs, tot i que també he de dir que no sempre tots els que he escoltat i tinc m'agraden. Res, a gaudir-lo, com jo faig. Volum una mica alt, i canya¡¡¡ Mestre de mestres, sense cap tipus de dubte, i poder el millor, però per gustos, colors, diuen...

Bon Jovi - 100.000.000 Bon Jovi fans can't we wrong

 2004

Espectacular no, més (10,5)

Sí, sí. Si ets un fan (que no fanàtic) del grup de New Jersey, com un servidor, crític amb tot el que han fet a partir del "What abou now", que és bastant deficient i on només se salven determinades cançons, doncs aquesta caixa és un veritable tresor. I ho és per diferents motius: per començar, inclou cançons descartades, demos, cares B i d'altres des de l'any 1985 fins el 2004. I em direu: "Si no les van incloure, és que no eren suficientment bones". I un bé negre amb potes roses¡¡¡¡ Què és que no eren bones les cançons que varen quedar fora del "New Jersey", reeditades a l'especial 30 aniversari? Algunes millors que les editades, paraula de Runaway.

Els 4 CD's són espectaculars, amb tot tipus de cançons, des de molt rockeres, a molt melòdiques, balades impressionants, cançons acústiques, curiositats, bandes sonores, etc. En podria destacar-ne moltes, que són gairebé la meitat de les que hi ha publicades, algunes publicades alguna vegada ni que sigui en CD's pirates, que tinc la sort de tenir. Si t'agrada aquest grup, aquesta caixa especial s'ha de tenir, pagant (el que costava en aquells temps era una veritable pasta, us ho asseguro...), val la pena.

Resumint molt, des de cançons que sonen a Dokken, o cançons tipus anys 60. També és una sort poder escoltar  cançons que milloren com a demos, com poden ser "Always" i "Someday", les del Crossroads. Les dos demos són espectaculars. I poder escoltar com la sorpresa final que no és altra que la primera versió de "Living", que ja tenia, sense talking box, un regal indescriptible, amagada rere una cançó i sense estar anunciada, un gran encert. També hi ha un DVD on parlen sobre algunes de les cançons i ens diuen quan es van escriure.

Un 10¡¡¡ I no ho oblideu, sóc el fan nº 1 de Bon Jovi, sí, però no un fanàtic. Els fanatismes els deixo pel món del futbol, per aquella gent que no sap distingir entre un bon disc i un de dolent, independentment que et pugui agradar més o menys una cosa, perquè són qui són els que toquen. I és que, tenir una mica de criteri en aquesta vida és bàsic. I jo us dic que aquesta caixa és una de les millors coses que m'han pogut passar mai a la vida, i així la guardo i l'escolto, com el que és, un tresor, un de tants que tinc, és clar.

Night: High Tides - Distant Skies

2020

Molt bo (7,5)

Night és un grup suec que vaig tenir l'oportunitat de veure en directe fa dos anys, gràcies al meu amic Sami. Són boníssims, tot i que pràcticament desconeguts. I és que, de talent n'hi ha a tot arreu, i molt. Només amb una promoció una mica millor, aquest grup podria haver arribat on hagués volgut. He de reconèixer que el seu estil és molt particular, sonen com els "d'abans", finals dels 70 o començaments dels 80, un hard rock melòdic i enèrgic, amb molta qualitat, i amb unes produccions excelses dels seus discs, que fan que sigui una passada escoltar-los.

Tot i que la veu del cantant podria arribar a entendre que no la trobéssiu meravellosa, és una veu plàcida, molt neutre, un pèl nasal. El guitarrista és excepcional, Sammy Ouirra (solista), ràpid quan la cançó ho requereix, però sense perdre mai aquelles melodies que tant m'agraden. També a la guitarra rítmica hi ha el cantant, en Oskar Andersson.

El recomano a tothom, un gran grup i un gran disc. Tot i que em quedo amb el "Raft of the world" del 2017, impressionant¡¡¡ Les portades sempre són xules.

Queensrÿche - Promised Land

1994

Notable (7,5)

Fins aquí vaig arribar, aquest és l'últim disc que em vaig comprar d'aquest grup durant la meva adolescència. Un estil molt definit i continuista, seguint les passes del gran "Empire", una de les seves obres mestres. Un hard rock més calmat que en els seus inicis, però amb un estil molt seu, dominant tots els instruments a la perfecció, creant atmosferes úniques, amb canvis de temps pressents en moltes de les cançons, que sempre ajuden a definir aquest estil progressiu que sempre han dominat. 

Per citar-ne una, en la introducció de "Damaged", el grup està genial, amb les guitarres i bateria sonant potents, on després es genera un petit canvi de ritme, perquè pugui entrar la veu meravellosa d'en Geoff. Amb un sol de guitarra molt alternatiu, que deixa entreveure clarament que els temps han canviat, que el grunge domina el món, i que tot i que no renuncien a res, modelen el seu so de manera subtil per sonar moderns i actuals.

"Out of mind" bé podria ser una cançó del seu anterior disc, amb moltes similituds amb cançons com "Anybody listening", sense arribar a ser tan bona. "Bridge" és un mig temps amb guitarres acústiques, tranquil.

La cançó que dóna títol al disc, de més de 8 minuts de durada, és un clar exponent de la veu del seu cantant, de l'estil del grup, on la introducció ja dóna a entendre que estem davant d'un grup diferent, desconcertant, perfeccionista, tècnic i detallista. Una impressionant cançó on les guitarres destaquen per la seva gran melodia. Amb un percussió tranquil·la i controlada durant tota la cançó, que sembla que no arribi mai a explotar, no ho pretenen.

"Disconnected", brutal, i la balada "Lady Jane", preciosa i emotiva, amb un sol de guitarra curt però intens. Un bon disc, que no escolto massa però que sempre que recordo m'agrada i molt.

The Cult - Love

 1985

Brutal (9)

Excepcional disc de rock d'un dels grups més especials del món del heavy. I és que, el seu estil diria que és únic, no s'assembla a cap altre. Dos gegants, Sr Astbury i Sr Duffy, com acostuma a passar en molts grups, s'ho carreguen tot a l'esquena, i endavant. Amb un estil difícil de confondre (oi que si escoltes AC/DC saps que són ells, o Maiden?, doncs aquí passa el mateix), aquesta gent l'any 1985 treuen aquest fabulós disc que comença amb un himne, "Nirvana". No els he vist mai en directe, una assignatura pendent, i reconec que els vaig conèixer una mica tard, amb el magnífic "Sonic Temple" i el single "Eddie", quin gran disc...

Aquest disc no pot faltar en cap discoteca, és apassionant, sensacional, des de que comença fins el seu acabament et té distret, enganxat, pendent de cada nota. També hauríem de parlar d'un vocalista notablement diferent, amb una veu tranquil·la, agradable.

La producció del disc, genial, tots els instruments s'escolten a la perfecció, nítids, cosa que no sempre passava en els discs d'aquella època ("7800º" de Bon Jovi, per exemple o "Wings of tomorrow" de Europe).

Timo Tolkki - Classical Variations and Themes

 1994

Instrumental (gairebé tot)

Excel·lent (8,5)

I és que, només que sigui per escoltar "Concierto de Aranjuez", doncs ja val la pena tenir aquest disc¡¡¡ Paraula de Runaway...

Des de molt jove vaig començar a escoltar Stratovarius, primer els discs on cantava ell mateix (mai m'ha agradat gaire la seva veu, prefereixo l'altre Timo, tot i que reconec que no està malament), que és el que passa en aquest disc, on lògicament toca la guitarra i fins i tot el baix. 

Aquest guitarrista, compositor, cantant i músic és un dels millors i dels que més m'agraden. I està clar que va mamar de n'Yngwie, i que en moltes de les notes i en la seva manera de tocar l'hi veurem reflectit, però amb personalitat pròpia, una personalitat delicada i dèbil degut a la seva malaltia que fa que tingui molts alts i baixos tant en lo personal com en lo musical. Això el fa genial en determinats moments, quan està lúcid. Aquest disc seria un moment dels àlgids. 

Aquest disc recull grans clàssics, i sobretot, és un resum de tots els estils i de totes les tècniques que aquest finès acostuma a desenvolupar quan toca una guitarra. "Death of a swan" és un altre dels motius pels que val la pena escoltar el disc. La sensibilitat que expressa quan toca aquests gran clàssics és inimaginable, s'ha de gaudir ni que sigui només una vegada a la vida. La suavitat amb la que toca la guitarra, l'estimació i delicadesa són plasmats en tot moment. 

En aquest disc hi ha dos cançons de les clàssiques Stratovarius, on hi canta, recordant vells temps, bastant canyeres i força bones: "Fire ance suite" i "Soldiers prayer"; en la primera el sol de guitarra comença amb notes estil clàssiques i el duet amb el teclista és bestial (un tal Antti Ikonen). Desentonen una mica amb la resta del disc, però totes dos estan força bé, i recorden els primers temps amb el gran grup finès, impossible no pensar-hi sempre que es parla d'aquest mestre. 

Recordem que estem parlant d'un disc instrumental, que és una de les coses que més m'agraden, escoltar només els instruments en sintonia, sense cap veu ni res que se li assembli, i que les notes flueixin, per si soles. 

Genial, Timo. I love you¡¡¡

Queensrÿche EP

Any 1983-1984

Excel·lent (9) Reedició 

Fa poc em vaig comprar en una botiga de Manresa aquest CD, per poc més de 6€, que inclou la primera maqueta d'aquest meravellós grup de Seattle. Només hi trobem 4 cançons, les 4 meravelloses, però poder "Queen of the reich" és la que sobresurt per damunt de totes les altres, i a més, acabaria donant nom al grup. Juntament amb altres grups com Dreamtheater, o abans Fates Warning, estan considerats con un dels grans grups de heavy més tècnic i meticulós, crec que en diuen metal progressiu.

Vaig poder gaudir-los a Zeleste als anys 90 i també  no fa tants anys en un Rock Fest, però ja sense el gran Geoff Tate, vocalista únic, amb una veu impressionant, tot un prodigi (el vaig veure fa poc amb Avantasia, i continua amb un nivell vocal altíssim). Tot i que el nou vocalista que varen triar per continuar sembla que ho està fent prou bé, no en tinc prou referències (només del concert de Can Zam).

És un grup que sempre m'ha agradat molt, però ara i ja amb més de 40 anys miro de profunditzar en la seva primera etapa, gloriosa també, ja que només havia escoltat d'Operation cap endavant. I és que tot no es podia escoltar ni comprar en aquella època dels 80-90, on tot era molt car.

El CD inclou un concert l'any 1984 al Japó un cop editat el disc "The Warning", genial, amb un so prou bo. CD remasteritzat al·lucinant, una joia. M'ha encantat. Han passat gairebé 40 anys i continua sonant genial. Us el recomano, reeditat vàries vegades.