Loudness - Thunder in the east

1985 Hard rock japonès / Reedició del 2003

Molt bo (8,5)

Excel·lent aquest disc dels japonesos, el segon on canten en anglès (el primer va ser el seu quart disc que també tinc, i que inicialment només s'havia gravat en japonès, després el van reeeditar).

Torna a destacar una altra vegada el guitarrista, Akira Takassaki, boníssim, dels millors de l'època, quina qualitat té aquest paio, Déu meu¡¡¡ El cantant, Minoru Nihara, una molt bona veu, i la base rítmica fantàstica.

Un disc a lo Dokken, a lo Judas del British Steel, hard-rock de mitjans dels 80, a lo 7800º també. I és que aquella època és impossible d'oblidar. La sonoritat dels discs, l'estil de les cançons, una gran època pel heavy.

"Crazy nights" és una passada, amb un molt bon sol de guitarra i un final memorable. A destacar també el sol de "Like hell", molt bo també, una cançó molt destacable.

"Heavy chains" comença amb una guitarra acústica, però passa de seguida a recordar-nos lo canyers que són aquesta gent. Quin gran sol, bestial, cavallets inclosos.

"We could be together" em recorda moltíssim a "Van Halen", la tornada, les guitarres, curiós. Molt comercial i a l'hora dura.

"Run for you live" em recorda una mica al rock progressiu que després farien els "Dream Theater", és increïble la bateria i la guitarra durant el sol i en molts fragments de la cançó, tota una innovació en aquella època, molt curiosa, uns avantatjats en el temps, sense cap tipus de dubte. La tornada és bestial i la veu genial, un molt bon cantant aquest nipó.

"Clockwork toy" em recorda als Mötley Crüe dels inicis, i és que aquesta dècada té un so molt característic en molts dels seus grups, peculiar i difícil de confondre. 

Impressionant disc, el recomano i molt. Pugen nota a mida que van traient discs.

Russell Allen & Jorn Lande - The revenge

2007 Heavy melòdic

Molt bo (6,9)

Comença el disc amb la cançó que li dona nom, una cançó melòdica amb molt bons teclats i guitarres a càrrec del gran Magnus, un gran músic aquest suec. Les veus genials, i la cançó molt enganxosa, una bona manera de començar el disc.

Continua en Russell cantant "Obsessed", amb una veu greu i espectacular, quin descobriment per a mi aquest cantant. La cançó molt rockera, amb diferents canvis de ritme, molt bons cors, i uns riffs de guitarra magistrals. Res a dir, una bona cançó.

En Jorn Lande canta "Master of sorrow", un mig temps magistral, espectacular. Molt i molt bona cançó. El sol espectacular¡¡¡¡

El disc acaba amb la cançó "When time doesn't heal", cantada per tots dos. Balada amb guitarres acústiques i elèctriques molt i molt guapa, memorable. Molt bona cançó.

Aquest sí arriba al notable, recomanat!! 

The Ferrymen - A new evil

2019 Heavy melòdic escandinau de molta qualitat

Espectacular (9,5)

Disc impressionant de heavy melòdic d'un grup format per en Magnus Karlsson, junt amb la veu prodigiosa d'un tal Ronnie Romero, cantant molt jove xilè, i un bataca impressionant que du per nom Mike Terrana, nord-americà, quines tres bèsties, per Déu¡¡¡

Flipo amb aquest suec, quin gran guitarrista, quin gran descobriment que, curiosament i on menys m'agrada fins el moment és en algun disc d'en Jorn i n'Allen¡¡¡ No ho entenc, la crítica els deixa  pels núvols i jo encara no acabo d'assimilar-los (sí el quart amb en Timo, espectacular, un 10).

Aquest disc és boníssim, ja des de la primera cançó amb les notes tenebroses del teclat, una veu prodigiosa, uns riffs bestials i un bateria que és una autèntica bèstia (61 anys¡¡¡). Speed metal en la primera cançó del disc, "Don't stand in my way", amb el doble bombo i la bateria que queden completament destrossades, impossible seguir la rapidesa de les baquetes i la rapidesa de na pua del Magnus a la guitarra, tots dos van a 200 x hora¡¡¡¡

Un conjunt de cançons de heavy molt melòdic, canyer i potent que et deixa unes bones sensacions, increïbles, amb tres grans músics que tenen aquest projecte majestuós. 

La segona cançó es diu "Bring me home", amb una bateria més calmada, una tornada molt comercial, pur hard-rock escandinau melòdic i amb una força impossible de superar, guines guitarres, Déu meu, quina passada¡¡¡ El sol és espectacular, a lo Helloween, a lo Timo, a lo Yngwie, a lo Magnus¡¡¡¡

"A new evil" dóna títol al disc. Força, heavy metal boníssim, amb una bateria rapidíssima, uns teclats meravellosos, amb unes pauses genials, i un vocalista espectacular, quina veu més prodigiosa.

"The night people rise" una passada, bestial, amb una tornada genial. Canya i més canya, i axí tot un reguitzell de bones cançons, impressionants...

Com sempre, els teclats, el baix i les guitarres a càrrec d'en Magnus, que també escriu i produeix, quina passada. Meravellós¡¡¡ Ahh, i una portada bestial¡¡¡

Russell Allen & Jorn Lande - The showdown

2011 Heavy melòdic

Bo (6,9)

El seu últim disc amb en Timo em va entusiasmar, i només el vaig haver d'escoltar una vegada, però els altres, per moltes vegades que els escolto, no els puc posar al mateix nivell... no m'enganxen tant, no ho puc evitar. I tot que el guitarra és el gran Magnus, i els cantants grandiosos, doncs no ho sé, sí però no del tot.

Aquí em passa el mateix: no vol dir que no sigui un bon disc, que ho és, amb dues veus que es compenetren a la perfecció, i que sempre fa que sigui un espectacle escoltar-los. Els riffs de guitarra també estan molt ben elaborats, com a "Judgement day", i també en la cançó inicial que dóna nom al disc.

"Never again", per ex, és un mig temps que va guanyant canya i rapidesa, cantat pels dos d'una forma magistral. L'acompanyament dels teclats, bateria i guitarra també molt ben aconseguits, una cançó guapa.

La intro de "Turn all into gold" és genial, per després sonar només la veu del gran Russell Allen. Una gran veu en aquesta cançó hiper melòdica. 

En general, un bon disc, notable baix, com tots els altres produïts pel gran Magnus.

Loudness - Disillusion

1984 Hard-rock japonès 

Molt bo (8) Veu en anglès, reedició japonesa del 2016

Bon disc del grup japonès de heavy per excel·lència, i és que no recordo gaires grups famosos per terres nipones. Sense dubte, el que destaca és un guitarrista excepcional, en Akira Takasaki, considerat un dels grans de tots els temps. L'edició que tinc a les meves mans és en la que canten en anglès, tot i que també existeix en japonès, cosa que és d'agrair. Segurament, si haguessin sigut americans o bé europeus, aquest disc estaria molt més amunt del que està, però el fet de ser nipons, doncs provoca que molta gent ni els hagi escoltat mai, un grup boníssim, que recomano de totes totes. Hard-rock poc comercial, amb molta força i on la base instrumental de les cançons hi pesa moltíssim, així com el gran talent de l'Akira Takasaki a la guitarra, excepcional...

Bon cantant, bons musics, amb cançons dures, hard-rockeres i poc comercials, amb una producció correcta. I és que, l'any 1984 és temps de grans grups i grans discs... Hi destaquen els sols, meravellosos, amb una varietat de tècniques impressionant. Un 10.

El disc comença amb una cançó instrumental, a mode d'obertura, molt canyera, que ja indica que estem davant d'un bon grup, però sobretot, davant d'un guitarrista molt especial... Tot seguit, "Crazy doctor", una de les seves cançons més conegudes, heavy semblant i amb certes similituds als Dokken, per citar algun grup de l'època, amb uns riffs de guitarra espectaculars, i un sols ràpids, tècnics i meravellosos, com el d'aquesta gran cançó.

"Exploder" és un altre "Eruption" però en versió japonesa, bestial. Poques vegades pots escoltar cançons semblants, recordo la del gran Yngwie en el debut del seu primer grup, Steeler. A quants guitarres va influenciar el gran Eddie Van Halen. Continuen amb "Dream fantasy", una altra meravella.

La balada "Ares lament" amb la que acaba el disc és una meravella, reeditada posteriorment amb un altre nom en un altre disc posterior.

Notable aquest disc dels japonesos, que no m'ha decebut gens ni mica. Primer disc que escolto d'ells, i tot un encert. Sayonara¡¡¡

 

Richie Sambora - Undiscovered soul

1998 Blues, rock, hard-rock

Notable (8) 

Segon disc del meu guitarrista preferit, no perquè sigui el millor si no perquè és el que més m'estimo, amb molta diferència, i al que idolatro i segueixo des de que tenia 13 anyets, i us asseguro que ha plogut molt des de llavors. Intentaré ser objectiu...

Respecte el seu primer disc, aquest és un disc molt més variat i també molt més tranquil, on queden reflectits tots i cadascun dels estils que a ell li agraden, com són el rock i el blues primerament, i el hard-rock. Trobem cançons acústiques, cançons amb una base instrumental molt predominant i cançons molt i molt comercials com el single de presentació, "Hard times com easy", una cançó fluixa, poder la que menys m'agrada del disc, tot i que amb una tornada molt enganxosa. També continuem escoltant una molt bona veu, i és que és un molt bon cantant. En resum, un disc no massa rocker, molt tranquil a diferència del seu primer disc i posteriors discs, on no hi ha dos cançons iguals (acostuma a passar en els seus discs), i on destaca per la seva veu i per ser un guitarrista excepcional.

Cançons que cal destacar: comença rockejant amb "Made in America", una cançó guapa, una bona manera de presentar un disc. 

Continua amb "Fallen from Graceland", un mig temps amb guitarres acústiques i un sol elèctric bastant grunge. I és que les cançons mig desendollades o acústiques m'agraden de sempre, i ell és el rei en aquest estil. 

A destacar també "All that really matters", una balada espectacular, de les millors que ha escrit mai, bestial, una meravellosa cançó amb una veu que arriba allí on vol i quan vol. El sol de guitarra brutal, també. Pur sentiment, genial...

Les més hard, "Chained" i "Who i am", on la guitarra s'endureix i guanya velocitat en els sols de totes dos cançons, sent la segona la cançó on més destaca la instrumentació. "If god was a woman" és una altra cançó rockera i enganxosa, molt guapa.

"In it for love" és una genialitat acústica 100%, i és que a cada disc n'hi ha una com a mínim (en el primer disc va ser "The answer", poder la millor que ha escrit mai, cançó que va repescar ja que l'havia escrit molts i molts anys enrere).

La millor cançó dels disc poder és "Harlem rain", aquí és impressionant com canta, com toca la guitarra acústica i la percussió, a càrrec de Kenny Aronoff, un bateria amb una experiència increïble, que ha gravat amb en Satriani i fins i tot la Céline Dion, acollonant. I també al "Blaze of glory" i amb l'Aldo Nova¡¡¡

El disc acaba amb dos cançons genials, un mig temps com "Downside of love" i una obra mestra com "Undiscovered soul", la que dóna títol al disc, una cançó que va guanyat força a mida que avança amb una guitarra espectacular, poder la millor cançó juntament amb "Harlem rain".

És un molt bon disc que no decep, però sense estar a l'alçada del seu gran primer disc, que ens va deixar petrificats a tots els seus seguidors.

Steeler - Steeler

1983 Hard-rock

Entretingut (7,5) Reedició del 2003 no remasteritzada. 

Buscant els orígens del gran Yngwie, doncs aquest tresor. I sí, és un tresor en tots els sentits, ja que aquest senyor fa que aquest disc sigui molt interessant d'escoltar i més d'una vegada. I és que, ja de jovenet, mostrava coses difícils de veure i escoltar en altres guitarristes de l'època. Un geni, de veritat.

Escolteu "Hot on your heels", impressionant cançó amb una intro de més de 3 minuts, espectacular, amb moltes reminiscències del gran Eddie Van Halen a "Eruption". Comença amb una guitarra espanyola, passant a la Fender, on durant més de 3 minuts delita a qualsevol bon amant del so d'una guitarra. I és que en totes les cançons destaca la seva manera de tocar la guitarra, amb grans riffs, amb un estil molt característic tot i que aquí fa una petita reverència al gran Eddie Van Halen, és molt descarada la seva influència. 

Les cançons estan bé, recordant una mica als Motley Crue de començaments dels 80, rock dur en tota regla. No hi ha gran cosa més a dir, en un disc que dura poc més de 30 minuts, i on qui destaca és qui ja sabeu, i és qui fa interessantíssim aquest disc. 

"No way out" molt xula, poder de les més comercials, amb una intro amb guitarra acústica memorable, per després esplaiar-se amb la Fender. El sol rapidíssim, impressionant com toca aquesta bèstia, i quin gran sol... genial, de veritat.

Imprescindible tenir-lo si t'agrada el suec, i a mi m'entusiasma. Un notable.

Rata Blanca - En vivo en Buenos Aires (live)

1992 - Hard-rock argentí molt melòdic (live)

Boníssim (9) 

Molt important que els grups surtin de gira i que dalt d'un escenari et transmetin coses, i aquests argentins ho aconsegueixen. Els vaig poder veure fa uns anys a Sta Quemola, al Rock Fest, i puc dir que són un espectacle. Recordo que el volum estava massa alt i la guitarra de la bèstia Walter em va destrossar els timpans, i això també pot ser un inconvenient, tot i que penseu que el volum sempre molt alt, quant més alt millor, donc no

Aquest concert no va sortir publicat fins el 1996, però es va gravar després del seu exitós "Guerrero del Arco Iris", que va sortir després del gran "Magos, espadas y rosas", la millor època del grup. És curiós, perquè jo no tinc cap d'aquests dos discs, però he escoltat les seves cançons (algunes) gràcies a aquest concert, que vaig comprar fa anys i just després de veure'ls a la, desapareguda Martulina de Vic, i que no havia pràcticament escoltat, però que ara torno a descobrir, adonant-me de que són un tresor (tinc un disc que m'agrada molt també, "El camino del fuego", del que ja he fet la crítica).

"Quizá empiece otra vez" és com comença el concert, bona cançó, concert on toquen sobretot cançons del seu últim disc en aquell moment, aquest "Guerrero del Arco Iris". Curiós com moltes de les seves cançons tenen durades poc normals, (més de 6 minuts, fins a més de 8 minuts), però no es fan gens pesades.

La part instrumental en les seves cançons és molt important, cosa que m'agrada moltíssim, ja que sóc un enamorat de la música instrumental (escolteu qualsevol concert dels Pink Floyd i veure-ho); en aquest CD trobem 3 instrumentals, però són versions de clàssics de Bach, Vivaldi, i una de seva, a lo Yngwie.

A destacar "Nada es fácil sin tu amor" i "La leyenda del hada y el mago". Un concert molt recomanat, brutal.

Sangtraït - Els Senyors de les Pedres

1988 El millor Hard-rock català de la història¡¡¡ 

Espectacular (8) 

Quan només tens 15 anys comences a forjar la teva personalitat, comences a triar camins, a veure les coses d'una altra manera i a rumiar per tu mateix, i comences també a interessar-te per altres coses (i no només les dones)... i a mi la música em tirava moltíssim, gràcies a mon pare, que sempre havia escoltat música a casa en el vell ràdio-cassette Sanyo o al cotxe. Mon pare tenia el costum de xiular totes aquelles cançons que li agradaven constantment. Curiós, perquè jo de jovenet també xiulava i molt... Un dia, mentre asclava troncs al garatge per la llar de foc de casa, el vaig sentir xiular "Livin on a prayer" i vaig flipar, o "Edie", de The Cult, increïble¡¡¡

I és clar, tota la moguda del rock català començava aquells anys. Si a més, tens gustos una mica més contundents, i veus que et tira més el hard, l'AOR i el heavy, doncs un grup com Sangtraït és tot un regal, ja que a més a més canten en el teu idioma (Sau i Sopa són massa fluixets, i Gossos ni els coneixia¡¡¡, però te'ls estimes a tots, sobretot als manresans). Una sort, sí, poder viure en directe tota la trajectòria d'aquest grup, tots els seus discs, tots els seus concerts... Recordo el del Pallars, a la cooperativa d'Isona, amb especial afecte, o la presentació del "Contes i llegendes" a Zeleste. Fins a la seva dissolució. 

El primer disc que vaig tenir d'ells va ser el "Terra de vents" (sempre en cassette), bestial, però això tocarà un altre dia. En els concerts sonaven sempre dos cançons: "Els senyors de les pedres" i "El vol de l'home ocell", dos himnes a la Jonquera i posteriorment a tota Catalunya. Dos cançons genials instrumentalment parlant. Les lletres ens les sabíem, però no eren tan importants, i de fet, de vegades hagués sigut millor no entendre el que deien, ja que tampoc els hi prestàvem massa atenció i no tenien gaire sentit. 

El disc de presentació d'aquest grup és un molt bon disc, on a més a més d'aquests dos himnes, hi ha cançons correctes, com "Buscant una dona", amb un sol de guitarra del Coro molt currat, amb la guitarra rítmica de la Lupe sempre al darrera, o "Revelacions", cançons molt rockeres. També l'encertada "L'enigma de l'estel", cançons moltes vegades amb temàtica medieval, fosca i misteriosa (o sense sentit, tot sigui dit). Cançons ben estructurades, acompanyades moltes vegades de l'harmònica d'en Papa Juls o del seu saxo i de la bateria del gran Martin Rodríguez (DEP).

Eren cançons que, tot i que estaven molt i molt bé, sonaven com en una maqueta, com si no estiguessin acabades del tot, i és que, com hem de suposar, la producció no és meravellosa perquè el pressupost devia ser molt pobre, cosa que encara els hi dóna més mèrit. Picap de fet volia que es paguessin ells les despeses de gravació d'aquest primer disc, però finalment no ho van fer.

Curiosament, la majoria de cançons estan escrites pel primer cantant de Sangtraït, en Marc Gonzàlez, que no va arribar a editar mai cap disc, ja que al 1988 marxa i és el baixista, en Quim Mandado, qui passa a ser el cantant oficial i definitiu, amb la seva gran veu, greu, emprenyada i tan característica. Un paio seriós, formal, amb la seva melena llisa fins la ullera (el vaig poder veure fa uns anys a Manresa a la sala el Sielu, amb "Los guardianes del puente" o una cosa així; érem tres i la seva tieta, al·lucinant).

Bon debut, un notable alt, sense dubtar-ho. I molt bons records, això sí.

Rata Blanca - El camino del fuego

2002

Molt bo (8)

Descoberts per un servidor al Rock Fest de Sta Coloma, doncs una agradable sorpresa, on destaca un guitarrista espectacular, impressionant. Hard-rock melòdic argentí de molta qualitat, on el guitarra Walter Giardino, molt influenciat pel gran Yngwie, ens delita amb un sols espectaculars, ràpids i tècnics amb la preciosa Fender Stratocaster blanca...

En aquest disc sembla que recuperen el primer cantant, Adrián Barilari, amb una molt bona veu, després d'una etapa de declivi i tristor per al grup, que venia de fer coses molt grans en els seus primers discs.

"El amo del camino" és una cançó brutal, amb molta força i amb un sol ràpid i estratosfèric, Yngwie¡¡¡, i és com comença el disc, per passar després a un mig temps que es diu "Volviendo a casa", molt i molt comercial, per a les ràdios argentines, una cançó correcte amb un riff guapíssim durant tota la cançó.

"Abeja reina" y "Lluvia púrpura", molt i molt rockeres, on destaquen la guitarra i també la bateria, sobretot a l'última, "Deep purple" (sí, sí, la cançó té reminiscències directes d'aquest gran grup).

"Sinfonía fantástica" és una de les millors cançons del disc, amb també moltes influències Yngwie i un final llarguíssim completament instrumental, de lo millor del disc.

La gran balada, "Cuando la luz oscurece", on també cal destacar la percussió, guapíssima. El bateria és un tal Gustabo Rowek, boníssim també, que destaca també a la ràpida i metal·lera "En nombre de Dios" 

Recomanable i molt. En directe són bestials, la veritat és que em van agradar moltíssim, tant que si tornen als aniré a veure segur.

Bon Jovi - Bounce

2002 Hard-rock

Heavy metal¡¡¡¡ (9,5)

Estem davant del disc més heavy i menys comercial del reis de New Jersey, és així senyors i senyores... 

I és que els atemptats dels EEUU de l'onze de setembre varen canviar moltes coses, i una d'elles va ser la manera de compondre dels de New Jersey, on treuen tota la vena més patriota, aquella que tant els hi agrada als nord-americans.

Ni les balades sonen comercials en aquest disc, totes les cançons sonen molt dures, potents, aspres, i crec que en part això es déu, no només a la forma de compondre, si no també a la inclusió per primera vegada de les guitarres  Flaying V d'en Richie (per primera vegada a la història en un disc de Bon Jovi¡¡¡) Increïble. I és que aquest model de guitarra agafa un protagonisme fora de lo normal. Vaig tenir la sort d'assistir a 3 concerts de la gira amb el meu germanet (un d'ells acústic, espectacular a Montjuïc) i la veritat és que va ser impressionant la força i el so tan heavy d'aquella gira, cosa a la que la gent no hi estava acostumada. La cremor, la desesperació, el dolor dels fets ocorreguts l'any 2001 ho varen impregnar tot. Tot era molt recent... Fins i tot la veu del Jon canvia, més seca, més dura, més fosca...

Comencen amb "Undivided", una meravella, amb unes guitarres hiper heavys, i uns cors espectaculars, amb una tornada impressionant. Trista i dura, una de les millors de tota la història recent del grup.

"Everyday" és el single, per fi una cançó canyera i no una balada. Meravellosa, sobretot també quan la toquen en acústic, una preciositat. Una gran cançó que va passar completament desapercebuda, és així.

"The distance", molt canyera, amb unes guitarres brutes, contundents, com a tot el disc...

"Joey" és un mig temps, guapo, escrit pels dos genis, gens comercial, però efectiu.

La balada és "All about loving you", una gran cançó que també va passar amb més pena que glòria, com tot el disc. Poder la cançó més radiofònica del disc, i que va sonar per la ràdio, això segur...

"Hook me up" és una meravella, una passada, heavy metal¡¡¡¡ La intro és la més dura que han escrit mai a la seva història, impressionant, una cançó diferent, bestial, una mica a lo "If i was your mather", però més heavy encara, que ja és dir. 

La crítica, com sempre, va deixar el disc malament. I és que, és igual el que facin: si són comercials perquè són massa comercials; si fan country perquè fan country; si fan heavy perquè ja no toca; si fan pop perquè ja no molen... Sempre ha estat així, i no passa res. Cadascú en té la seva pròpia opinió de les coses, i us puc assegurar que aquest disc és un bon disc de hard-rock, poder el més contundent del grup, sense perdre part de l'essència, i produït pel Luke Ebbin, qui ja va produir "Crush" aconseguint que Bon Jovi tingués un so més modern i tornés a agradar a molta més gent ja entrat l'any 2000.

Feu una prova: si us agrada el heavy però no us agrada Bon Jovi (suposo que pels molts prejudicis de merda que us han inculcat), escolteu aquest disc tapant el nom a la caràtula, i veureu com us agrada. Quan tinc ganes de canya, és un dels discs que trio, i no pas d'altres. L'estat anímic sempre marca la música que toca escoltar aquell dia, no us passa?

Un gran grup, que ens sorprèn en cada disc, ja que fa molts anys que varen deixar de fer sempre el mateix (1988). Genials, excel·lents en aquest gran disc. Un 9,5 de nota.

Bon Jovi - Lost Highway

2007 Country-rock

Diferent (8,5) Edició japonesa amb més cançons

Quan l'any 2005 inclouen la cançó "Who says you can't go home" amb na Jennifer Nettles en l'excepcional disc "Have a nice day", i és tot un èxit (cançó promocional de l'estat de New Jersey¡¡¡) els agrada la idea de tornar a gravar alguna cosa amb regust a country. Dit i fet: volien fer un disc diferent, i quan ja ho has fet tot a la vida (sobretot els calers) i tens tota la llibertat del món per poder innovar sense que ningú et demani explicacions, doncs passen coses com aquesta: "Lost Highway"

"Lost highway" és un disc de rock, però també volien que sonés a country, i la barreja va quedar tal i com es pot escoltar avui en dia, on roqueja més que no pas sona a country, però bé, no deixa de ser un experiment d'un grup que demostra que quan es proposa una cosa, l'aconsegueix, i és que no és un mal disc, però sí una mica difícil de poder digerir i que et sorprèn en les primeres audicions.

En quan a les cançons, el varen promocionar amb una balada escrita pels dos Déus i en Desmond Child, sense aconseguir l'efecte d'altres ocasions; i tot i que no és una mala cançó, no trempes, a més que és una cançó difícil de classificar (pop-rock, suposo). Aquesta cançó és "Make a memory", amb un vídeo per primer cop en 3D.

La producció del disc és excepcional, insuperable (John Shanks), el so boníssim, i estan incommensurables, molt bé instrumentalment tots. El disc té bastants migtemps, i les guitarres són extraordinàries, en Richie fa una feina magistral, com gairebé sempre. 

Els cors en aquest disc són bestials, on a part dels habituals del grup, hi col·laboren també cantants de música country com  a "Seat next to your", amb na Hillary Lindsey o el duet a "Till we ain't strangers anymore", cançó excepcional amb na Leann Rimes, una coneguda cantant country nord-americana, amb un sol de guitarra curt però preciós, i amb un final de cançó memorable amb les veus dels dos cantants i la guitarra del Richie... un tresor.

A "The last night" en Richie i en Jon canten junts la tornada de forma meravellosa, com els vells temps. Uns cors de 10 durant tota la cançó.

La més heavy, "We got it going on", amb uns cors estratosfèrics i que sempre toquen en totes les gires. Talking box a tope¡¡¡

La veu del Jon excepcional encara, un grandíssim cantant encara a finals de la primera dècada dels 2000. Encara tenia la veu en molt bon estat, seria després quan començarien els problemes.

Un disc on podria dir que encara m'agraden molt totes les cançons, però que lògicament se surt una mica de l'estil que estic acostumat a escoltar, i que tot i que no em desagrada gens i acostumo a escoltar, doncs això, no deixa de ser un experiment que mai més varen tornar a repetir, i no perquè no tingues èxit, ja que les vendes al mercat de música country als EEUU varen revifar i molt les vendes d'aquest disc, curiós.

De les dos cançons inèdites, doncs "Lonely" és una cançó lenta, amb una veu més greu del Jon, amb una boníssima percussió del gran Tico, que aconsegueix una cançó amb una atmosfera molt particular, amb un sol acústic breu però genial. La veu del Jon guanya força i acaba tornant-se una cançó boníssima. Gran cançó!!

I l'última és "Put the boy back in cowboy", amb una intro de guitarra completament country, total, vaquers i cavalls a tota hòstia. La cançó acaba resultant una composició meravellosa, molt rockera, amb unes grans guitarres, una veu genial del Jon, i uns bons cors, i el sol estratosfèric de la bèstia Sambora¡¡¡

Mötley Crüe - Dr Feelgood

1989 Hard-rock

Genial (9) Reedició 2003 amb demos i inèdites

Gravat l'any 1988, el mateix any que el New Jersey, als mateixos estudis de Vancouver, i amb la producció i direcció de la mateixa gent, en Randy Staub i en Bob Rock, aquest disc és un dels grandíssims discs d'aquest grup nord-americà. I és que, totes les cançons són gran èxits, impressionant.

Ja l'obertura és bestial, per continuar amb la meravellosa cançó que dóna títol al disc, i que és una passada, de les més canyeres juntament amb "Kickstart my heart" (impressionants les motos del començament amb la guitarra del gran Nikki Six), i també bones balades i bons migtemps com "Whitout you"o "Time for change", bestials també.

En les reedicions sempre ens hi trobem regals, i poder escoltar les demos i alguna inèdita d'una època tan prolífica, doncs és una regal d'incalculable valor, brutal. 

Us el recomano, excel·lent, amb una formació mítica de grans músics que no necessiten presentació, moltes vegades per les moltes extravagàncies pels que se'ls coneix, sobretot en Tommy Lee i en Vince Neil, dos personatges a tenir en compte.

Yngwie Malmsteen - Trilogy

1986

Molt bo (8)

Un gran disc amb un gran vocalista, Mark Boals, ple de bones cançons, poder amb algunes cançons un pèl més comercials com la primera de totes, "You don't remember". També hi podem trobar cançons instrumentals espectaculars, com "Crying", impressionant, de les millors que ha escrit mai, pur sentiment, o cançons com "Magic mirror" i "Dark ages", on hi trobarem aquells sols que tant el caracteritzen, ràpids, melòdics, i amb l'estil neoclàssic que s'ha fet tan seu. En el cas de "Crying" combinant Fender amb guitarra espanyola, un espectacle pels sentits. 

Totes les cançons a un gran nivell, sense ser el disc que més m'agrada d'ell, però sense cap tipus de dubte un gran disc. El disc acaba amb una altra instrumental, "Trilogy suite Op:5", fent un homenatge més als clàssics que tant li agraden. Un altre gran disc per la col·lecció, que és un no parar de grans èxits d'aquest gran guitarrista suec. Recomanat¡¡¡

Medina Azahara - 25 años

2005

Història del hard-rock andalús (8,5)

Sí, d'acord, és un grup una mica especial, no dic que no, i és que per un català escoltar rock dur cantat en andalús és una mica curiós, però no deixar de ser interessant, i he de reconèixer que aquesta gent han deixat per a la posteritat himnes que mai més podrem oblidar. 

Rock molt melòdic, amb cançons molt enganxoses, amb tornades molt fàcils de memoritzar, i un bon reguitzell de músics que van iniciar la seva carrera l'any 1980, en una època on a la península no hi havia masses grups d'aquest estil (tot just sortíem de la puta dictadura franquista).

Amb uns teclats una mica Camela, y una música que sona antiga, és així. "Caminando por la mezquita", "Otoño", "Necesito respirar", "Todo tiene su fin"... himnes andalusos d'un grup que va ajudar a que la música que tant ens estimem anés creixent.

Els Sangtraït andalusos, i en poden estar orgullosos la gent de les terres del sud d'haver pogut gaudir d'un grup com aquest, sincerament. Un molt bon recopilatori amb DVD inclòs. Genial.