Andrea Bocelli - Romanza

1997 

Espectacular (10) Reedició 20 aniversari remasteritzada i amb més cançons

En Bocelli és una de les veus que més m'agrada, i sí, ja ho sé, que té a veure amb la música que escolto habitualment? Res, i és cert que no acostumo a escoltar música pop (només en català) o clàssica, però és que aquest home té una veu molt especial. I ens trobem davant d'un dels discs més venuts de la història, cosa que no sabia, i el més venut d'Itàlia en tota la història.

Les cançons són clàssics de tots els temps, diferents estils, escrits per moltíssima gent i també per ell. Es tracta d'un recopilatori de dos discs seus anteriors, cosa que tampoc sabia, editat en diferents idiomes (jo tinc la italiana).

Escoltar cançons meravelloses com "Vivere", "Vivo per lei", "Caruso" o "Time to say goodbye", en alguns casos duets amb grans artistes com na Sarah Brighgtman i d'altres, doncs sempre hauria de venir de gust, independentment que sempre escoltis gent amb molt de cabell al cap o amb moltes guitarres i destrossant timbals.

He de reconèixer que amb els anys he anat obrint una mica la mira a l'hora d'escoltar música, ja que durant molts anys tot era hard-rock i heavy, i ja en tenia prou per poder acaparar una petita part dels moltíssims i bon grups que hi ha dins d'aquest estil, però amb l'edat m'he tornat molt més sensible, musicalment parlant, i ara no poden faltar autors com aquest. Un gran cantant, al que m'agradaria anar a escoltar algun dia (l'última vegada les entrades a Cap Roig costaven 250€, com es passa el ceg dels pebrots, no hi vaig anar, i és clar)

Yngwie Malmsteen - Magnus Opus

 1995

Espectacular (9,5)

Boníssim aquest disc d'una de les millors èpoques d'aquest guitarrista suec tan conegut dins del món del heavy. I és que hi fa molt estar acompanyat d'un vocalista especial, amb una veu genial, com la d'en Mike Vescera, un dels millors vocalistes que ha tingut mai (només el va aguantar en dos discs, tots dos bestials, "Seventh sign"1994, i aquest del 1995).

I és que aguantar amb aquest personatge és molt complicat, tothom que hi ha treballat n'ha acabat fins els pebrots d'ell, però què hi farem. Geni i figura...

El disc acaba amb una instrumental que es diu "Amberdawn" que és de lo millor que ha composat mai i tocat, de veritat. També comença amb un himne, "Vengeance", un 10. Increïble. I ja només per aquestes dos cançons doncs ja val la pena escoltar-lo. Totes les cançons són extraordinàries, totes.

La balada és impressionant, "I'd die without you", amb uns sols al final de la cançó espectaculars, que et fan posar la pell de gallina, de les millors cançons que li he escoltat mai. També destaca moltíssim "Overture 1622", impressionant instrumental.

L'època que va de finals dels 80 fins a mitjans dels 90 va ser gloriosa per a n'Yngwie, amb un sèrie de discs per emmarcar, tots molt bons sense destacar-ne cap en especial. De fet, aquest el podríem agrupar amb l'anterior, el "Seventh sign", pel fet que el cantant és el mateix. Però ell sempre ha sabut triar bons cantants per als seus projectes, tots han estat a l'alçada.

Recomanable en un 100%, tot i que només per a fans de la bèstia sueca, un dels millors guitarristes de la història, per molt que de vegades pugui cansar i es passi de frenada amb sols rapidíssims, però sempre amb un gran virtuosisme i melodia, a parts iguals.

Holyhell - Holyhell

2009

Espectacular (10)

Heavy melòdic on destaca una vocalista excepcional, na Maria Breon, una veu insuperable dins del món del heavy. El guitarra, en Joe Stump, impressionant també, ràpid, agressiu i melòdic, tot a l'hora. Les cançons són sensacionals, molt bones totes. A destacar els teclats, impressionants també sobre tot a la cançó "Mephisto". única instrumental del disc, una passada.

Grup apadrinat per en Dimaio de Manowar, que també escriu algunes de les cançons. A destacar que al 2007 varen treure un mini EP, amb 3 cançons que també es poden escoltar aquí (en el disc hi ha cançons de vàries èpoques, per això la durada de més de 70 minuts, que no és gaire normal). 

El que no entenc és com a un grup tan i tan bo no se li ha donat més promoció i continuitat. Només han tret aquest disc, i posteriorment un EP amb poques cançons que no he escoltat. Una llàstima.

A destacar "Revelations", amb un sol de guitarra estratosfèric, "Gates of hell", amb una bateria i un doble bombo rapidíssims, "Resurrection" i la balada "The fall", una preciosa cançó on la cantant ho dóna tot, una soprano en el món del heavy, com tantes altres...

Impressionant, recomanable, feu-me cas. Grans músics...

Primal Fear - Apocalypse

2018

Molt bo (8,5)

Seguint aquest enorme guitarrista suec, en Magnus Karlsson, em trobo amb més sorpreses agradables. I és que aquest grup deixa anar força a mansalva, bona música, però sobretot molta canya. I una de les coses que més m'han agradat és que no hi ha cap cançó igual ni d'un estil massa definit, totes diferents, algunes més heavys, altres més hard-rockeres, unes no tan melòdiques, d'altres molt. Però és clar, si alguna cosa destaca són les guitarres. Tres són els guitarristes solistes, increïble, ben compenetrats, ben ajustats i en cap cas sobrants. Això li dóna una força a la seva música molt gran. 

El disc comença amb un petita intro de poc més d'un minut, per deixar una bomba impressionant, com és "New rise", molt i molt trallera; però després ens trobem amb "Supernova", un mig temps deliciós.

Com a curiositat, les guitarres acústiques de "Eye ot the storm", que després es tornen metal·leres. Amb un final de cançó espectacular, on cadascun dels virtuosos de les 6 cordes deixen el seu testimoni, tornant a la bonica melodia de la cançó i la seva gran tornada.

El primer que he pensat és que estava escoltant alguna cosa semblant a Gamma Ray, i és clar, aquest cantant hi havia estat i la seva veu és única. Es diu Ralf Scheepers, boníssim. Les cançons més ràpides sí recorden aquell boníssim grup, tot i que també hi ha cançons molt més tranquil·les, que no per això deixen de ser dures i feraces. Curiós, perquè vaig veure als Gamma a Zeleste fa moolts, moolts anys, quan ell n'era el cantant, i també hi havia el gran Kai Hansen.

En moltes de les cançons es doblen les guitarres, cosa que sempre m'ha agradat: dos guitarres tocant exactament les mateixes notes, mentre l'altra va per lliure. Molt bo, genial.

Doncs això, que tot lo que toca aquest músic, està molt i molt bé. He fet bé de seguir-lo, tot i que aquí ell no és el protagonista principal.

 

Bon Jovi - These Days

1995

Espectacular (10)

Un dels seus millors discs, despreciat per molts dels seus seguidors i la crítica a parts iguals per massa tou i comercial (sempre ho han estat) i per apropar-se perillosament al pop-rock, cosa amb la que no hi estic gens d'acord, tot i que sí això és pop-rock, m'encanta aquest estil de música¡¡¡

Primer disc sense l'Alec al baix. En Hugh torna amb el Jon (va gravar Runaway!!!) i ja s'hi queda x sempre. Un baixista excepcional (amb 5 cordes al baix). 

Només escoltar la primera cançó del disc te n'adones que, de tou res, i aquesta precisament de comercial n'hi té poc també. "Hey god" és una de les cançons més dures i fosques que han escrit mai, i les guitarres són impressionants i heavys. Gibson guitars¡¡¡

El single promocional és "This ain't a love song", una cançó preciosa, amb unes guitarres genials i uns cors bestials. Un mig temps, i poder no la millor manera de presentar un disc de rock, però... tenien aquest mal costum.

Totes les cançons són genials, però fora de les més comercials i conegudes ("These days", "Lie to me" i "Something") em quedo amb "Damned", espectacular, rockera i amb un sol de guitarra estratosfèric i ràpid; "My guitar" és la cançó més genial del disc, un mig temps amb uns canvis sensacionals, amb una veu genial del Jon, i un altre sol estratosfèric, genial; i per últim, "Something to believe in", una obra mestra, una cançó completament diferent, amb un sol alternatiu i grunge, amb uns cors bestials des de l'inici de la cançó, amb un crit final del Jon on s'hi va deixar mitja veu, impossible d'imitar... Una de les millors...

A destacar "Diamond ring", cançó del New Jersey que en va quedar fora i aquí la transformen en una balada acústica, una meravella...

Un disc que mai em cansaré d'escoltar.

Alcatraz - Live Sentence

1984 - Heavy metal (live)

Molt guapo (8,5) Reedició 1989 sense resmateritzar

Concert de l'any 1984, amb la mateixa formació que va gravar l'espectacular "Parole", el seu millor disc. La producció una mica deficient, però és un tresor poder tenir i escoltar aquest concert, per veure com les cançons en estudi sonaven dalt d'un escenari, tot i que només toquen 5 cançons del disc, de les millors segurament tot i que totes són boníssimes, a més d'un parell de cançons de Rainbow i un parell més de covers.

L'Yngwie està estratosfèric, amb una força impressionant, descomunal, i tot el grup sona conjuntat, però és que, és tan gran aquest personatge que es menja fins i tot al cantant, que segons tinc entès va acabar fins els pebrots d'ell, cosa que va fer que no gravessin mai més junts. Una llàstima, perquè la química hi era, és indubtable, i les composicions que varen escriure junts són genials.

Com sempre, em quedo amb "Kre nakoorie" i també amb "Hiroshima" i "Too young to die", espectaculars. Com a curiositat, l'Yngwie toca una cançó escrita per al seu primer disc que sortiria l'any vinent, "Evil eye", espectacular. Increïble, no?. I les dos cançons de Rainbow també molt bones.

Un gran repertori, però llàstima que el so no sigui una mica millor per acabar de delitar-ho com es mereixeria un concert històric com aquest.

Free Fall - We are the night

2020 - Heavy metal

Excel·lent (9,5)

Bestial aquest guitarrista suec, nou descobriment de la meva petita discografia en variats i diferents projectes. I en aquest disc també s'atreveix a cantar¡¡¡ I ho fa de puta mare¡¡¡ Escolteu si no la cançó que dóna nom al disc, impressionant.

Bon disc de hard rock i heavy melòdic amb bateries contundents, un sols estratosfèrics de la bèstia Karlsson, on convida a diferents cantants, alguns molt reconeguts com en Tony Martin, i també a una vocalista entre tants mascles. El disc està molt i molt bé, i les cançons totes bastants ràpides, guitarres contundents, i una manera d'entendre la música que m'entusiasma.

Comença amb "Hold your fire", guapíssima, amb un cantant que es diu Dino Jelubick, i que és una veritable passada la veu que té, bastant greu.

"Queen of fire" la canta una tal Noora Louhimo, i quina veu, quina gran veu¡¡¡ Veu preciosa, contundent i amb uns aguts que arriben on ella vol i més. Una veu una mica ronca de vegades, que sap modular de mil maneres, on aconsegueix fins i tot confondre i  fer creure que qui canta la cançó són vàries intèrprets. El sol és brutal, ràpid, tècnic, on les mans recorren el pal de la guitarra a tota velocitat sense deixar un sol cm per on passar-hi els dits.

La veu d'en Renan Zonta és flipant, bestial, poderosa, de les millors que he descobert últimament. A la cançó "Dreams and scars" ho clava, és acollonant, de lo millor del disc. Sembla ser que és brasiler, flipo, quin poder, de veritat. Escolteu aquesta cançó si podeu, que instrumentalment és una veritable passada... També posa la veu a "Kingdom falls", una altra guapada de cançó, com totes les del disc, una meravella, genial.

"All the way to the stars", cantada per en Mike Andersson és bestial, insuperable, la cançó, la veu, les bateries, el sol de guitarra, heavy metal nòrdic del millor que es pot fer avui en dia. Poder és la millor cançó de tot el disc, o com a mínim és la que més m'agrada, quina força, Déu meu¡¡¡

Inclou també una cançó instrumental boníssima, "On my way back to earth". El disc acaba amb un mig temps baixant a balada cantat per en Tony Martin que es diu "Far from over", que és una passada.

La producció bona, (podria ser millor, si li dones una mica de volum tremola tot l'equip). Un bon músic aquest suec, descobriment del 2020.

Allen & Olzon - Words apart

2020 

Excel·lent (9,5)

Gran disc de heavy melòdic del cantant Russell Allen i la vocalista Anette Olzon, ex Nightwish. El guitarra i productor del disc, compositor, teclats, etc és una altra vegada el suec Magnus Karlsson.

En aquest disc hi ha cançons en solitari de tots dos i duets, com ja va sent habitual en aquest tipus de projectes del músic suec. Una altra vegada a destacar lo extraordinari que és com a guitarrista, un virtuós de les 6 cordes. 

Disc amb cançons molt melòdiques, i un molt bon bateria, n'Anders Kollerfors, contundent i pràctic quan la cançó ho demana. El disc sobre tot m'agrada perquè entra a la primera, amb molta força, heavy metal melòdic, un dels estils que a mi més m'agrada, no ho puc evitar.

N'Anette està incommensurable, molt bé. La cançó "Cold inside" és genial, perfecte, un mig temps súper comercial, de lo millor que he escoltat mai, amb uns teclats finals i violins, amb el soroll de l'aigua, que buaaaa¡¡¡

En Russell Allen és una gran cantant, també fins fa poc desconegut per a mi, i que ha estat una gran sorpresa. Bestials¡¡¡

El recomano de totes totes, espectacular. A destacar, "Lost soul", ràpida i contundent, amb una veu meravellosa de n'Allen, potent, que no deixa indiferent a ningú. "No sign of live" o "What if i live", on canten tots dos i són impressionants, de lo millor del disc. De fet, és que les destacaria totes, és un disc genial. L'escoltaré 1000 vegades abans de morir, segur que sí...

Brutal¡¡¡¡

Bon Jovi - Slippery when wet

1986 

El millor disc de tota la història de la música (11) Edició japonesa col·leccionista 

Sí, Senyors i Senyores, ens trobem davant del millor disc de la història del rock, sense cap tipus de dubte, el millor disc que mai ha publicat la humanitat. I és que, tot es basa en una sola cançó: "Livin' on a prayer"...

Sempre m'ha resultat indiferent el que diuen els crítics, sobretot els que han criticat els discos d'aquest meravellós grup sense haver-lis prestat prou atenció. I més curiós és veure com, a finals dels 80, tot el que feien els Jovi era fluix, i amb gust a vaquers, i ara, entrats els 2000, alguns dels seus discs formen part de la història del rock i són respectats i exalçats fins a límits insospitables. Quan una cosa és bona ho és sempre, collons¡¡¡ I aquest disc, i sobretot la cançó esmentada, són impossibles de superar, i a qui no li agradi, que s'hi posi fulles, és la veritat.

El disc comença amb el deixeble del gran Jon Lord fent una intro espectacular de teclats, que mai a la vida va tornar a repetir, mai... Insuperable. Alguns li diuen a aquesta intro "Pink Flamingo" Bé, és la intro de "Let it rock", una cançó que ja indica la força del disc, la qualitat dels músics que hi ha al darrera, les grans tornades, amb un sol de guitarra dels millors de la carrera del Sr Sambora, sense cap tipus de dubte.

Les cançons que venen darrera no necessiten cap tipus de presentació. Mare de Déu Sr¡¡¡ "You give love" i "Livin' on a prayer" són segurament dos de les millors cançons de la història de la música, i és que, aquí es nota la ma compositora del Sr Desmond Child (amb ell va començar tot). 11 sobre 10 totes dues cançons.

Però és clar, "Socila disease", que comença amb homes i dones catxant, fotent cigalades a mansalva i fent el soroll corresponent, no es queda curta. Cançó descarada i gamberra total. El Sr Steven Tyler va intentar comprar els drets de la cançó, cosa que al final no va passar, i aquí va quedar gravada per a la posteritat.

"Wanted" hauria de ser l'himne dels EEUU, sempre ho he pensat. És poder una de les 10 millors que s'han escrit mai a la història del hard-rock. I és que ho té tot. Segurament és una de les cançons que més gent toca quan aprèn a fer anar una guitarra: acústica, elèctrica, melodia, tranquil·litat y heavy metal durant el sol de guitarra del millor guitarrista del món, sense dubte, el millor, sí... amb les seves limitacions. Dos tios es pugen a dos Harley's i a voltar món. Això mateix... 

El sol de guitarra de "Raise your hands" és un dels millors de la història, però hi ha molta gent que no l'ha escoltat mai. I en Tico, després del sol, mare de Déu Sr¡¡¡ Destrossa la bateria¡¡¡ Tota la guitarra durant tota la cançó és una meravella, de veritat, quin tresor de cançó, escrita pel dos monstres.

Ens posem tendres, i passem a "Without love", espectacular mig temps, amb una guitarra espectacular i una veu que t'atrapa. Quina veu tenia aquest senyor, però quina veu. El baix sona amb força, tot i que n'Alec sempre va ser el músic més fluix del grup, fins que va arribar Mr Hugh.

Una de les meves preferides de sempre, "I'd die for you", una bestialitat de cançó, rock dur en essència, amb una intro que fa que la música flueixi per les teves oïdes des de que comença fins que acaba. Quins teclats, durant tota la cançó, Déu meu, i guitarra i bateria a tope des del primer instant. La veu és espectacular, ronca, dura, severa, i a l'hora tendre, estem davant d'una cançó d'amor. I els cors? Els cors són espectaculars. Els Jovi sempre han tingut un dels millors cors, tan en David, en Richie i n'Alec, cantant a tot pulmó, ajudant al mestre en les tornades. I quin sol de guitarra, estratosfèric¡¡¡¡¡ Bestial¡¡¡¡ El millor¡¡¡¡ T'estimo, Richie Sambora¡¡¡

Totes les cançons tenen uns cors espectaculars, totes. Però és clar, arriba la súper balada del disc, "Never say goodbye". El dia que em mori, poder hauria de sonar aquesta cançó, sí, crec que és l'apropiada. I aquí, en Richie Sambora ens delita amb un sol de guitarra espectacular amb tapping i tot inclòs¡¡¡ Quina burrada. La veu del Jon es suavitza, però sense perdre aquella roncor tan característica que va durar fins el "Blaze of glory", quina veu, Déu meu, però quina veu... I quina guitarra, i com canta en Richie, Déu meu. Aquesta cançó es va escriure perquè la cantés en Richie, a les maquetes és així, però finalment el sr JBJ va dir que prou de ruqueries, que ell era el cantant del grup i ell l'havia de cantar, he dit.

I per acabar, energia a tope amb "Wild in the streets", única cançó no escrita per en Richie, només en Jon signa aquesta obra d'art... perquè els que pensen que en Jon no ha estat mai un veritable rocker, que escoltin aquesta i moltes altres (Dry county, Just older...)

En Bruce Fairbairn va ser el culpable que els discs de Bon Jovi sonessin tan i tan bé, però es va morir quan estaven a punt de publicar "Sex Sells" al 1999, disc que mai va arribar a veure la llum, una llàstima. A partir d'aquí, tot va anar a pitjor, tot i que es van continuar publicant discs boníssims. Però la producció mai va tornar a ser tan bona, aquest home entenia el grup, i feia que fessin coses meravelloses (New Jersey també és obra seva, els millors dos discs de la història del grup). En Bob Rock a Keep the faith logra una obra d'art, però canvia l'estil del grup, diferent que no pitjor, però sí descaradament més light. 

Lluís Llach / Feliu Ventura - Que no s'apague la llum (en viu)

2005 Pop-Rock català en concert

Excepcional (9)

En Feliu Ventura el vaig conèixer no fa masses anys en un concert a Vic quan va sortir de gira amb en Xavier Sarrià d'Obrint Pas, i em va semblar un cantautor boníssim, sentimental, íntim, sensible... Majestuós¡¡¡ Des de llavors, crec que ja he anat a veure'l un parell de cops més i m'he anat comprant algun disc seu. En aquest concert canten duets amb en Lluís Llach, al que suposo no li cal presentació.

El concert està gravat a Barcelona i a Xàtiva, i té una producció boníssima. Les cançons, de tots dos artistes, molt emotives. Els músics, molts, a l'alçada de l'espectacle. Tot molt cuidat.

Inclou un DVD també espectacular, que encara fa millor l'experiència, ja que està molt i molt bé poder veure els artistes, a mi sempre m'ha entusiasmat poder fer-ho ja sigui en viu o amb imatges gravades.

Només per amants de la música intimista catalana i catalanista, un concert meravellós, al que m'hagués encantat assistir-hi. Una cançó: "El que diuen els arbres", bestial.