Kamelot - Poetry for the poisoned & Live from Wacken

2011 - Rock sinfònic i progressiu molt melòdic

Molt bo (8) Edició doble amb concert

Kamelot es van suavitzant disc rere disc, perdent originalitat i sense que cap de les cançons et deixin aquell bon sabor de boca que abans aconseguien deixar-te, però continuen agradant-me. Aquest és l'últim disc amb el seu gran cantant Khan, els seu últim gran disc, aquí s'acaba la història. La portada i les fotos interiors són impressionants, quina presentació més guapa per aquest disc, molt guapa.

Sense canviar massa l'estil, sempre amb molta orquestració, això sí, aconsegueixen cançons comercials i agradables en una primera escolta. A destacar els teclats, sempre molt pressents, fonamentals en aquest gran grup euro-americà.

Comença el disc amb una cançó molt enèrgica, poderosa, amb l'acompanyament d'una cantant que es diu Bjorn Strid, cosa molt habitual en tots els seus últims discs. Es diu "The great pandemonium". Una cançó correcte, però li falta no sé què...

La segona és "If tomorrow came", i comença amb uns teclats molt psicodèlics, amb una tornada molt ràpida i comercial, enganxosa. El sol breu però interessant. La cançó està bé però li falta alguna cosa... Ràpida, amb una bateria que galopa al final de la mateixa. La producció del disc és bona però no la millor que podria haver estat.

Després d'una intro ve "The zodiac", cantada amb el gran Jon Oliva¡¡¡ Sí, sí¡¡ El de Savatage¡¡¡ De lo millor del disc.

"Hunter's season" és també una gran cançó, amb un guitarrista grec que es diu Gus G al que no tenia el gust de conèixer, però que fa una demostració de virtuosisme bestial, bon sol de guitarra. La cançó genial.

"House on a hill", amb la gran Simone Simons d'Èpica. Una balada guapa collons. La cançó acaba amb un sol de guitarra espanyola molt guapo. Una gran balada.

"Necropolis" comença amb un riff de guitarra poderós, que es va reproduint durant tota la cançó, bestial. Molt bona.

"My train of thoughts" és una altra bona cançó. El disc manté un nivell altíssim en aquesta part central del mateix.

"Seal of woven years" és una cançó molt canyera, amb força canvis de ritme, un molt bon sol de guitarra... una gran cançó. El disc, escoltat com Déu mana, guanya moltíssim, i requereix molta atenció en els seus detalls, que són molts. Aquesta cançó és el clar exemple.

La cançó que dóna nom al disc consta de parts, on també hi canta na Simone Simons. La primera part, molt instrumental, amb un ritme pausat que es va accelerant al final de la mateixa; la segona comença com un mig temps baladístic, accelerant-se la bateria una mica en determinats moments, molt xula, i que inclou un bon sol; la tercera part inclou una bona intro de guitarra, més dura, més progressiva, per continuar amb la veu de la Simone, accelerant-se moltíssim a nivell instrumental, però aturant-se en sec per cantar un duet; última part molt canyera, amb una gran part instrumental.

"Once upon a time" acaba el disc de forma contundent, ràpida i potent. Bona cançó

Aquest disc inclou una versió de la Kylie Minogue, increïble, sí. Cantada amb una noia que ara no recordo com es diu i que canta de forma molt sensual, una cançó estranya, que té el seu què, on en Khan canta d'una manera molt greu.

Disc on destaca el concert que varen fer al festival Wacken d'Alemanya un any abans (2010) on ja hi varen tocar un parell de cançons del disc en qüestió. Espectacular, repassant alguns dels grans èxits de la seva carrera (només 8 cançons), i que només per això ja val la pena comprar aquesta edició doble.

Bon Jovi - Keep the faith

1992 - Hard rock

Espectacular (10) Versió sud-americana amb "Bed of roses" en castellà

Complicat parlar d'aquest disc, però us ben asseguro que és un disc excepcional. Complicat per l'època en la que va sortir (grunge); complicat per d'on venien (separació temporal del grup); complicat perquè en el món de la música ja no s'hi valia tot, i tots aquells grups que havien triomfat anys abans amb ben poca cosa, molts acabarien desapareixent del mapa i mai més se'n tornaria a saber d'ells... podríem dir que el grunge va fer neteja, i només varen quedar els millors.

Els Jovi varen triar reinventar-se (l'altre opció era morir), fent una música molt més comercial, més propera al pop-rock (no sempre), i oberta a noves generacions, sense intentar copiar la fórmula que tant d'èxit els havia donat anys enrere. I així va ser com creen aquesta obra d'art, on podria dir que no hi ha dos cançons iguals, que es puguin posar en un mateix calaix, ja que tots els estils musicals hi estan reflectits.

Comencen amb "I believe", espectacular inici, amb unes guitarres psicodèliques i distorsionades, molt a lo U2. Una cançó diferent, amb un estil modern, actual, rabiós, i no per això inferior a d'altres cançons que havien escrit en el passat. La veu del Jon és bestial, i l'inici espectacular...

"Keep the faith" és un dels tresors del disc. Amb una bateria molt marcada, pausada i tranquil·la, uns cors espectaculars i un sol estratosfèric, un dels millors de la bèstia Sambora, impressionant. Cançó impossible de catalogar amb una línia de baix excepcional a l'inici, que no deixarà a ningú indiferent. No ens trobem davant d'un "Born to be..." ni d'un "You give love", perquè allò mai més tornarà... La millor cançó de l'Alec.

"I'll sleep when i'm dead" és una cançó de rock, on la lletra pren protagonisme a la música, bona cançó pels concerts, que guanya i molt en directe.

"Cama de rosas" és una cançó meravellosa, però en castellà perd moltíssim. Una lletra sense sentit (l'adaptació), una primera estrofa insofrible, amb unes entonacions errònies, de lo pitjor que he escoltat mai a la meva vida, que fa gràcia i tot per l'accent tan dolent, però de vegades també pena. No entenc com varen poder gravar aquesta cançó, però... No és que em desagradi, però reconec que és molt deficient, cosa que no passa amb l'original, que és una obra d'art.

"If i was your mother" és heavy metal, hard rock duríssim, amb una guitarra estratosfèrica, uns violins de l'hòstia, i una força inusual pel grup del que parlem, de lo més heavy que han gravat mai.

"Dry county" és una de les millors cançons de la història del rock. Escrita només pel Jon en un dels seus viatges pels EEUU, parla de coses tristes i reflecteix les misèries del moment. Dura gairebé 10 minuts (increïble) i la primera vegada que la vaig escoltar vaig plorar... Segurament en aquesta cançó hi ha desglossat tot el millor d'aquest grup i també mostra alhora un grup que havia madurat, s'havien fet grans i ja no només parlaven de rock, noies, sexe i alcohol. Els Jovi havien crescut com a compositors i, sobretot, com a músics, excepcionals tots. Si hagués de destacar-ne alguna cosa, no voldria però és clar, el sol de guitarra de més de 2 minuts de durada és un dels millors de la història de la música. Molta gent hagués preferit un so més contundent que el de la Fender, però és que en Sambora és Fender Stratocaster, és la seva guitarra. La cançó té canvis una mica forçats, quan entra en Tico a tota hòstia abans del segon sol i definitiu, i també un sol de guitarra molt heavy per lo que venia siguent aquest mig temps, que va guanyant força a  mida que avança, però és una meravella. Si hagués durat 25 minuts, seria una cançó igualment bestial. Una de les 10 millors cançons que han escrit mai, segurament. A destacar el gran David Bryan i el seu teclat espectacular, com a "Bed of roses", i a tantes altres d'aquest disc, no em vull oblidar d'ell.

Aquest disc va suposar un canvi radical en el grup, fins i tot estèticament, sobretot en el Jon. Molts dels fans de tota la vida va ser l'últim disc que varen comprar, renegant definitivament amb "These days", un disc de 10 també. Molta gent no va entendre que, pots fer sempre el mateix, i igual te'n surts, però quan tens tant de talent, no et fa falta, pots innovar, i això és el que ells varen fer. Segurament hi ha cançons en aquest disc que són de lo millor que han fet mai, sense cap tipus de dubte, i que superen a les seves antecessores si no en força, sí en qualitat.

"Save a prayer" acaba aquest disc exactament igual que l'havia començat, a lo "U2", amb un sol de guitarra bestial, amb un inici amb dansa de bar del far west o inclús de tribu índia, i amb una veu gravada completament distorsionada al començament. Els cors de tots el disc són bestials, i en aqueta cançó no són una excepció. La bateria sona contundent, amb una veu que s'aniria caramel·litzant amb els anys, fins acabar morint... El canvi en les veus després del sol bestial, i la guitarra impressionant amb una sonoritat, torno a repetir, més moderna, diferent, genial. La veu espectacular, amb un final sublim. Instrumentalment, una joia, baix, teclats, tot a molt bona alçada.