Praying mantis - Sanctuary

2009

Espectacular (10) Edició japonesa amb una cançó més

Senzillament, un dels millors discs que he escoltat en tota la meva vida. No el trobava i vaig tirar de mercat japonés (Discogs) pagant-ne un pasta, després d'un petit regateig. Lo bo, que inclou una cançó de més, genial, com tot el disc. Gràcies, Sami, per gravar-me aquell dia aquest disc¡¡¡

Heavy melòdic, del que a mi m'entusiasma, bestial, amb dos guitarristes excepcionals i una veu meravellosa, en Mike Freeland. Veu melòdica, agradable, sensacional, acompanyada d'un grup que sap el que fa i molt. Aquest grup és un dels grans "tapats", existien però ningú ho sabia. I és que els germans Troy (guitarres) varen treure el seu primer gran disc el 1981¡¡¡ Un disc que no té res a veure amb aquests de la nova era. En parlaré quan en faci la crítica.

"Sanctuary" és el tipíc disc que us entusiasmarà si us agraden grups com White Lion, Dokken, Bon Jovi, Firehouse... I és que, a melòdics pocs els guanyen. 

Les cançons són totes bestials: comença amb "In time", i quan la primera veus que té un nivell tan alt, doncs què voleu que us digui... ja te n'adones que aquí trobaràs un tresor. La producció boníssima. Totes les cançons himnes, totes¡¡¡ Boníssimes. "Turn the tide" és un mig temps preciós, genial, amb una força bestial, amb un cantant que arriba on vol i quan vol, unes guitarres que es doblen durant tota la cançó, a la perfecció. Un baix que sona a les mil meravelles acompanyat d'un bons timbals. I així totes... Quin espectacle¡¡¡

Un gran descobriment, que continua sobretot amb el seu disc "Legacy" i que perd força amb l'últim, "Gravity", on el nivell baixa considerablement. En parlem un altre dia.

Slip of the tongue - Whitesnake

1989

Espectacular (10) Reedició amb cançons extres

Després de treure un disc com el "1987" penses que ja ho tenen tot fet i que mai arribaran a igualar una obra mestra com aquella, doncs no. I és que aquest disc és impressionant, seguint el mateix estil que l'anterior, poder una mica més melòdic, i amb la diferència brutal en les guitarres, que si en el "1987" eren espectaculars, aquí també ho són amb n'Steve Vai fent-se càrrec de totes les guitarres del disc. Un problema de tendinitis crec va provocar que l'Adrian Vandenberg no pogués acompanyar-lo, tot i que surt als crèdits i a les fotos del disc. Curiós i una veritable llàstima.

En David Coverdale és una de les millors 5 veus de la història del hard-rock, i en aquest disc està incommensurable, gegant, i acompanyat sempre de grans músics, doncs el resultat és excepcional. 

No sabria destacar-ne cap de cançó, totes són meravelloses. Home, acabar un disc amb "Sailing ships" i el crit final del David, doncs a mi em deixa petrificat, genial. Comentar que regraven el "Fool for your loving", genial abans i ara, més rockera. En la reedició inclouen una cançó de més inèdita que es diu "Sweet Lady Luck", bestial com tot el disc, i també dos versions de dos de les cançons del disc, remix. 

Un disc que no pot faltar en cap prestatgeria dels bons amants de la música rock. Brutal¡¡¡

Pink Floyd - Delicate sound of thunder (live)

1988 Rock simfònic (live)

Excel·lent (9) Reedició any 2020

Per a mi Pink Floyd és un grup completament "nou" que acabo de descobrir no fa gaires anys. Sí, sí, a les festes majors del Pallars i de St Cugat sempre sonava "The wall", però totes les altres cançons per a mi eren desconegudes. Sí que és cert que grups con Nighwish i d'altres agafen cançons seves per fer-ne covers, però poca cosa més havia escoltat. 

Aquest concert, juntament amb el Pulse (posterior) són dos concerts gairebé insuperables. I és que, estem parlant d'un grup on prima la base instrumental per sobre de les veus i de les lletres. Rock progressiu o simfònic li'n diuen, crec. No ho sé, el que sí que són és atrevits, originals, innovadors, diferents, res semblant a qualsevol altra cosa que s'hagués pogut fer a la dècada dels 70, una època on atrevir-se a fer segons què havia de ser molt complicat. 

Principalment crec que és en directe on aquesta gent es desenvolupen a la perfecció. Els discs a l'estudi m'agraden però menys. Les cançons són molt més interessants quan les interpreten des de dalt d'un escenari, sempre amb una solemnitat i una escenificació que per senzilla que sigui és brillant. 

Si dubteu sobre que escoltar d'ells, agafeu aquest concert. Si no us agrada, llavors mai us agradarà aquest grup. Això sí, si us agrada, no parareu d'escoltar-lo i no us en cansareu-mai, us ho ben asseguro. Remasteritzat l'any 2020, és una veritable passada, tan el Blueray com el CD doble.

"Comfortably numb" és impressionant, brutal, bestial, genial, la millor de tot el concert...

Chaos magic - Chaos magic

2015

Bon disc (6,5)

Cantant xilena que es dedica a fer una música, com a mínim en aquest disc que és l'únic que he escoltat, semblant als Whitin actuals, bastant comercial però sense arribar a la magistral veu de na Sharon, que és moooolt millor cantant. En Timo està correcte, però no acaba d'encertar la fòrmula bella / bèstia. Les cançons no acaben de ser del tot rodones, penso que els hi falta alguna cosa per acabar d'estar del tot encertades.

En Tolkki toca tots els instruments tret de la bateria, cosa que va fer que m'interessés per aquest dic, ja que pensava que l'èxit estava assegurat, i així ha estat. Tot i que no és un disc excel·lent sí que es deixa escoltar, amb una veu força dolça, bastant més lineal que les de les cantants que acostumo a escoltar habitualment, ja que no arriba tant amunt com a mi m'agradaria. 

Tot és més fàcil quan el finès escriu totes les cançons, produeix, toca i ella només ha de posar-hi la veu, que ja és molt. La barreja sud-americana/nòrdic-europea funciona prou bé. 

La producció està bé, però penso que la bateria no acaba de sonar tot lo bé que podria sonar, no sona prou contundent.

En algunes cançons sí que és molt evident la influència de na Sharon den Adel, cosa normal si tenim en compte que en Tolkki també hi ha col·laborat amb l'holandesa.

Bé, seguint a un dels meus guitarristes preferits em vaig trobar amb això, i no hi ha més. No arriba al notable, una mica més fluix del que m'esperava. A destacar poder "Seraphim", molt Whitin, amb una intro espectacular; i és que, aquesta cantant em recorda una mica i també salvant les distàncies a la d'un grup alemany que m'agrada molt que es diu Xandria, on en els primers discs hi cantava la vocalista Lisa Middelhauve. 

"From the stars" també té moltes reminiscències Whitin, és inevitable trobar-les, del seu disc "The silent force" concretament, el més famós i un dels més grans de la primera dècada del 2000, en parlarem quan toqui.

I una altra: "Little too late" és pur Whitin, i la veritat és que quan més escoltes el disc més te n'adones que aquesta noia i en Timo han agafat moltes referències del grup holandès, un dels millors grups amb vocalista femenina que poder en els seus últims anys han pecat de massa imaginació i comercialitat, abaixant el llistó que tan amunt havien deixat amb els seus primers 5 discs. Però això ja ho comentaré un altre dia, com he dit abans (ja veieu que me'n moro de ganes).

Yngwie Malmsteen - Fire & Ice

 1992

Genial (8)

Que és un dels meus guitarristes preferits des de que vaig escoltar el "Trilogy" i "Odyssey", doncs sí. I és que no deixa a ningú indiferent. I el fet que li agradi tocar tantes melodies clàssiques i adaptar-les amb la Fender, doncs sempre m'ha resultat interessant. És un guitarrista diferent, alguns el consideren avorrit, però tot lo contrari, a mi em sembla excepcional, sobre tot durant els 80 i 90. 

El problema d'aquest Sr és que no cau bé, en general, pel seu gran ego, poder el més gran de la història del rock (sí, sí, més que el del Sr JBJ). Ell es considera el millor, i no ho és, però és molt bo el cabronàs, això sí.

Les cançons instrumentals d'aquest tio sempre m'han flipat, i així comença el disc, amb "Perpetual", una genialitat més. Totes les cançons del disc són molt interessants, algunes de melòdiques com "Cry no more", d'altres més canyeres com "Fire & Ice" o "Final curtain" on el que destaca sempre són els sols de guitarra siderals, rapidíssims. 

Un bon disc que escoltaré moltes més vegades, que tenia en cassette i que feia molts anys que no escoltava. Ara en CD tot canvia.

Blaumut - 0001

2020

Bé (5)

Després d'un disc debut perfecte, ara toca fer el que es pot. Ja mai han tornat a sorprendre, si no que s'han limitat a mantenir més o menys la fórmula que els va fer famosos, amb més o menys èxit.

Aquest últim disc el vaig conèixer per un anunci de cava a TV3 de Juvé i Camps, crec, on es diu que la cançó és de Blaumut, i la cançó triada és "Cel estranger", on no sé si el títol és gaire encertat però he de dir que la cançó és ben maca.

"Ombra", "Aquest moment" i com sempre, les cançons que tanquen els seus discs, en aquest cas no del tot instrumental ("La platja"), són poder les més encertades.

No passarà a la història i segurament acabarà difuminant-se en el temps, per quedar en molt poca cosa, com tants i tants d'altres discs... I és que, el fet de tenir un primer disc insuperable, doncs és el que té.

Russell Allen & Jorn Lande - The great divide

2014 Hard-rock molt melòdic

Boníssim (10)

Espectacular disc del cantant noruec Jorn Lande acompanyat del seu amic americà Russell Allen, tots dos grandíssimes veus.

En Jorn Lande vaig tenir la sort de poder anar-lo a veure gràcies al Boles, que em va dir que l'acompanyés perquè li encanta la seva veu, i  la veritat és que em va entusiasmar. La veu és semblant a la del Ronnie James Dio, és cert, però hi ha moments en que s'assembla molt a la del David Coverdale, curiós.

El disc comença genial, amb "Come and dream with me", una grandiosa cançó de hard melòdic

És impressionant veure cantar aquests dos tios, de veritat, i també en solitari. Per ex, "The great divide", la cançó que dóna títol al disc és majestuosa, estratosfèrica, no sabria com definir el sentiment que posa en la seva veu aquesta bèstia escandinava, que aquí canta tot sol. I després a "Reaching for the stars" o "Bitters sweet" canta en Rusell Allen, i què voleu que us digui? Impressionant, quina veu té el cabronàs, Déu meu. Quin poder, quina força. Mare de Déu Senyor, fan por aquests dos tios cantant junts, no me'ls imagino dalt d'un escenari.

Una altra de les obres d'art d'aquest disc, "Lady of winter", genial.

I té collons perquè jo el disc me'l vaig comprar perquè el guitarra era en Timo Tolkki (bé, també toca els teclats, el baix, produeix el disc, escriu les cançons.... ho fa tot).

Escolteu-lo si podeu, un disc meravellós. Una gran sorpresa, dins del heavy melòdic, amb molt bones cançons. 47 anys i encara descobreixo coses que hauria d'haver conegut fa 25 anys, té pebrots la cosa. Però suposo que he d'estar content per haver-los conegut abans de deixar aquest món.

Per cert, en Timo també està molt bé, al seu nivell. Un dels millors, el deixeble de l'Yngwie. La portada espectacular, amb els dracs de "Joc de trons" fotent-se llenya a mansalva...

Alcatrazz - No parole from rock'n'roll

1983

Bestial (9,9) Reedició amb totes les cançons instrumentals

Doncs aquí em passà igual que amb el disc del Jorn Lande, buscant guitarristes (m'entusiasmen els bons guitarristes), trobo un tresor. I és que a l'Yngwie en aquella època ningú el coneixia¡¡¡¡ Tenia 20 anys i era un complet desconegut. No així el cantant d'aquest grup, ni més ni menys que el gran Graham Bonet, tot un personatge que aporta la seva inconfusible veu i personalitat, des de que es va fer famós amb el grup Rainbow substituint al Sr Dio (quina responsabilitat, que va superar i amb nota). Un disc que va a més, comença bé, guanya, guanya més i acaba fregant la perfecció en la música. Només és la meva humil opinió, i el que penso a dia d'avui...

El disc sona com els de finals dels 70, semblant als Whitesnake, Deep Purple, Scorpions de finals dels 70. Sobretot influenciat pel so de la bateria, que sona molt metàl·lica. Però canyer més no poder, collons, això sí, a fe de Déu, gràcies a la guitarra del suec. Curiós que la guitarra sembli d'una època més avançada en el temps, al costat d'uns teclats més tipus Jon Lord, o sigui, un so de guitarra més modern, més dels 80 (ja ho estàvem, però és un sensació, com si hi ha hagués dos grups: el dels 70 i un guitarrista que ha vingut del futur), quan la música del disc no ho és, ja que recorda encara èpoques passades del hard rock més convencional. I és que aquest Yngwie, en aquest disc, deixa clar que ha nascut una estrella, un guitarrista diferent, boníssim, que just després ja faria una carrera exitosa en solitari.

Personalment he de dir que la veu del Graham Bonnet no és de les que més m'agrada, però reconec que arriba on vol, amb uns aguts impressionants i forçant al màxim en totes les cançons. Canta molt bé en aquest disc, suposo que com durant tota la seva carrera que, la veritat sigui dita, no he seguit gaire. Escolteu "Kree Nakoorie", sisplau¡¡¡

El sol de "Hiroshima mon amour" és impressionant, brutal, un orgasme, per veure com entren els teclats just després amb aquella sonoritat que abans comentava. La bateria (Jan Uvena), tal i com comentava abans, no acaba de sonar prou nítida pel meu gust, però era la producció d'aquella època en molts dels discs que es publicaven (7800º de Bon Jovi, per ex)

"General hospital" és la segona cançó del disc que és genial, després d'una més discreta "Island in the sun". A partir d'aquí el disc puja i puja sense parar...

La cançó "Kree Nakoorie", només pel primer minut ja es mereix un premi de la música, mare meva, quina passada. Poder la millor cançó del disc, quina bestialitat instrumental de tot el grup, amb la veu acompanyant de forma tenebrosa. Genial. Poder una de les millors que he escoltat mai a la meva vida¡¡¡ Però quina passada... Un 10.

"Incubus", la primera cançó instrumetal de l'Yngwie, quina passada, perfecta. Comença amb un format música clàssica per acabar explotant, meravellosa.

"Too young to die, too drunk to live" és impressionant també, quina passada, quina força. Que guapos els teclats (Jimmy Waldo)¡¡¡¡

"Big foot" té un començament excel·lent, amb el Graham fent "veus", amb un estil diferent, canviant el to durant tota la cançó. Molt bo, aquest tio. I el sol de guitarra, insuperable. Això sí, us ha d'agradar l'Yngwie, perquè és ell, us ho asseguro.

I acabem amb la balada "Suffer me", una preciositat, i quina veu¡¡¡¡¡¡ Déu meu¡¡¡ És que feia 50 anys que no xalava tant¡¡¡¡¡ I la guitarra plora, literalment, la Fender Stratocaster plora¡¡¡¡ Gràcies, Yngwie.

Segurament un dels millors discs que he escoltat mai... Ahh¡¡¡ I de regal, les 10 cançons però instrumentals, com a demos, sense la veu del Graham. És el que té comprar reedicions.

Blaumut - El turista

 2012

Genial  (10)

Aquest disc és molt important per a mi, molt. I és que va sortir a finals del 2012, i jo mesos després em vaig separar, amb tot el que això representa en la vida d'una persona. Sempre són coses traumàtiques, tot i que sigui un mateix el que pren la decisió, molt encertada per cert, això sí.

Recordo haver anat a un concert al pavelló de Gurb (Osona) sense haver escoltat mai res d'ells, només el "Pa amb oli i sal" que sonava a totes les ràdios catalanes. Érem 50 persones, ple hivern, gairebé nevant al Moianès i Osona, i ningú els hi feia ni cas, tret de jo i quatre més. A mi em van hipnotitzar, no vaig poder parar d'escoltar-los tot el concert (curt de durada ja que només tenien 13 cançons, 12 publicades i una d'inèdita).

El fet d'incorporar un violinista genial com en Vassil Lambrinov li dóna al grup una essència impossible de trobar en qualsevol altre grup de pop català. Això és el que va fer que cridessin tant l'atenció de tanta gent, un so fresc, diferent, ben estructurat de tots els instruments. Un so "Blaumut", únic.

"Bicicletes" va ser un gra èxit, "Only you", "El llimoner", "Les 7 i quart" (ara ja és correcte dir-ho així però llavors, quan va sortir el disc, no ho era) i sobretot, "Islàndia", la millor de tot el disc, tot són cançons precioses, melancòliques, amb lletres sense cap sentit, himnes d'un grup que va aconseguir lo impensable: fer un disc tan i tan bo que mai podrà ser superat, i així ha estat. Una llàstima, el llistó era tan alt que ha estat impossible fer-ho millor. Senzillament, un dels millors 5 discs de pop català de la història.

Per escoltar en dies que busques coses més tranquil·les i quan necessites escoltar el teu idioma. Un disc bonic, trist, melòdic i sensacional.

Per cert, una portada genial, on encara només hi eren els 4 membres de la formació original, ja que encara no s'havia incorporat en Manuel Krakvickas, el baixista actual.

Bon Jovi - 2020

2020

Aprovat (5) Edició japonesa (el format LP és espectacular, el color i la textura dels dos discs)

Bon Jovi no, poder quedaria millor dir Jon Bon Jovi, un altre disc en solitari, amb la col·laboració dels músics Tico Torres, David Bryan i d'altres... Això és Bon Jovi per a mi avui en dia, acabat de sortir del forn¡¡¡ A pams:

- un subproducte del que va ser un gran cantant i que ja no ho és, per problemes seriosos en la veu

- cançons sense ànima d'un dels millors compositors del rock que ja no compon com abans i que s'ajunta amb compositors de segona o tercera fila. A més, quan ell s'hi posa en solitari, doncs ja ho veureu si continueu llegint

- l'home capaç de fer les millors coses del món i les pitjors: escriure una bona cançó seria la bona, i promocionar salsa de tomata a la italiana "Bongiovi" en el concert de Madrid de fa dos anys, on també promocionava el seu pitjor disc ja sense el Sr Sambora, serien dos de les dolentes

I és que aquesta és la clau, sense el Sr Richie Sambora. Quin sentit té pretendre fer cançons com a Bon Jovi si ell ja no hi és? Sí, el nom del grup és el cognom del cantant, però passa igual a Dokken, no hi ha grup sense el seu meravellós guitarrista George Lynch.

Passant a les cançons, doncs sorpreses positives: escoltes els primers singles i se't cauen els collons al terra, i no perquè "Limitless" no moli, que mola i bastant, tot i que es queda a mitges, no arriba a completar-se la pujada al cim del Matagalls...i sense el sol de guitarra, que se'l mereixia¡¡¡ Torna a ser una cançó que prometia però que decepciona, sense ànima, no va en lloc, com sempre. Però és molt millor cançó que qualsevol de les del seu anterior disc, "This house is not for sale", espantós, horrible, el pitjor que han gravat amb molta diferència. Res se salva d'aquell disc, només el títol...

"American reckoning" és una altre experiment (ja n'hi ha prou, noooo?). Al igual que "Unbroken", Mare de Déu Senyor, Déu l'enganxi beneit.... En aquesta última parla, no canta, sobre els militars i bla, bla, bla...

"Story of love" només se salva pel seu sol de guitarra, al final de la cançó, interessant però tampoc res de l'altre món, no us flipeu. La cançó en sí tampoc és res de l'altre món, però enlaira una mica l'ànima el petit sol del final...

Les bones? Sí, n'hi ha un parell o tres de bones i una de molt bona:

- "Beautiful drug", guapa, rockera. Una agradable sorpresa, molt xula aquesta cançó, amb un sol molt bo, curt com sempre, però molt bo.

- "Let it rain": es diu igual que una que ja havia escrit per un concert amb el gran Pavarotti, no decepciona, una mica repetitiva poder. Res de l'altre món però és que n'he de salvar alguna.

- "Lower the flag": intimista i melancòlica, per escoltar-la un dia de pluja o d'hivern, quan el sol ja s'amaga. No és una mala cançó, amb guitarres acústiques. Molt a lo Jon aquests últims anys, tranquil·la, amb una veu que no dóna per més, molt tocada. Una cançó correcte.

- "Blood in the water": impressionant¡¡¡ Perfecte... I és que quan s'hi posa aquest noi de New Jersey aconsegueix això, emocionar-te, la millor cançó en els últims 20 anys, escrita per ell solet. Impressionant, amb un sol de guitarra preciós, aquí sí, quina meravella. Pots escoltar-la tranquil·lament 6 o 7 vegades seguides. Només la intro ja et fa plorar, ja dius: "Ostres, que està passant?" Amb aquella veu trencada i destruïda que ara té, aquella veu residual del que va ser un dels millors vocalistes del rock (escolteu "Living in sin" si no em creieu), que en aquesta cançó sap adaptar a la perfecció. I al final, repetint la tornada, uaaaa, espectacular¡¡¡ Això sí, cançó lenta, faltaria menys...

- "Brothers in arms" roqueja, però no trempes, correcte. El sol enèrgic, curt, però molt incisiu. 

Bon guitarrista en Phil X, un músic al que li agrada el rock dur i el heavy de sempre, i que està a BJ per la pasta suposo i per guanyar reconeixement. Com a mínim fa cara de heavy. El problema d'aquest noi és que ha anat a parar a un grup on no hi fan falta bons guitarres solistes per a gravar els nous discs, només amb un rítmica que sàpiga fer 4 acords ja estaria, perquè està clar que a ell li tenen per als concerts, per a tocar les cançons Sambora, les d'abans, les bones, les d'acords difícils i no tan difícils. Penseu que BJ té ara tres guitarres (i en JBJ): en John Shanks i el dolentíssim Bobby Bandiera, rítmiques, i en Phil X com a solista, tot i que en l'últim disc alguns dels sols els fa en Shanks.

I ja està, no hi ha més. I com sóc "masoca", doncs em compro la versió japonesa, amb 2 cançons més i un DVD amb els vídeos. Les cançons:

- "Shine", un mig temps acceptable que es deixa escoltar, d'aquells que li agraden tant al Jon aquests últims anys, intimista, tranquil però que no acaba de ser el que tots els que escoltem la seva música voldríem; aquí destaca sobre tot en David, als teclats. De totes maneres, és una cançó guapa, que pot ser escoltada vàries vegades seguides sense problemes.

- "Luv can", doncs és que moltes de les cançons sonen igual, i això és un problema. Comença depressiva, i va guanyant força a mida que avança convertint-se en una balada curiosa, interessant, amb una base rítmica correcte (no oblidem quins són els músics que hi ha al darrera, començant pel seu baixista, el Sr Hugh) amb un sol guapo però com sempre, massa pobre en la durada. La veu del Jon en aquesta cançó sona molt i molt bé. Una agradable sorpresa, amb uns cors al final de la cançó memorables, hi ha un grup darrera d'aquest Senyor, senyors¡¡¡¡.

Un CD que sembla un single en vinil, guapíssim, currat, però que ja saps el que conté, les cançons no milloren gràcies al format. Adjunto foto.

Resumint: un disc del muntó que supera, això sí, el seu predecessor (li fot una pallissa, de fet). Però senyors, si no torna el que ja sabeu, això s'ha acabat, i no hi ha més. Això sí¡¡¡: l'estimació és infinita, no hi puc fer res.

Scorpions - Lovedrive

 1979

Espectacular (10) Reedició 50 aniversari 

Scorpions és un dels grups que més m'han influït i marcat des de la meva pubertat, quan només tenia 14 anyets i vaig entrar a l'institut, i per això va ser una gran fita poder veure'ls amb el meu germà per primera vegada quan ja tenien 70 anys¡¡¡, al Rock Fest de Sta Coloma. Va ser una nit inoblidable, i van estar incommensurables.

Aquest disc és el principi del final, o el final del principi. Per què? Doncs perquè aquí deixaran la seva etapa més dels setanta amb grans discs com "In trance", "Virgin killer", "Taken by force", i finalment, el "Tokyo tapes", impressionant concert dels mestres al Japó, país on els idolatren, i és que no n'hi ha per menys... i passaran a iniciar una etapa gloriosa, que acabaria crec amb el gran "Love a firs sting" i amb un gran concert l'any 85, "World wide live". Cada etapa finalitzada amb un gran concert, gravat per als seus fans, com si ho sabessin.

Aquest disc suposa un canvi cap a un hard rock més modern i més comercial també, sense ser massa exagerat, més dels 80, encara amb influències de la seva primera etapa. Però sobre tot, és el primer disc amb el gran guitarrista Matthias Jabs, que substituiria per sempre Uli Jon Roth. També serà el disc on col·labora Michael Schenker, germà d'en Rudolf, en vàries cançons, cosa que ja havia passat en el seu primer disc.

En Matthias Jabs li dóna a Scorpions una altra sonoritat, una altra categoria, passen a ser un grup contundent però alhora melòdic, amb riffs de guitarra completament diversos i sensacionals, des de més durs com a "Another piece of meat", més emocionals com a la súper balada "Always somewhere", o regals impressionants com en la cançó instrumental "Coast to coast". I ja no parlem de la reggae "Is there anybody there?"

Si teniu l'oportunitat d'aconseguir les edicions del 50 aniversari, dons què us he de dir. Inclouen demos, cares B, concerts en DVD, un espectacle pels sentits i pels fans d'aquest grup. 

Segurament, juntament amb Bon Jovi i Europe, el grup que més m'ha marcat. I tot i que no tenen a veure gaire bé res amb els anteriors, molt més "dolços", si he de dir que va ser el grup que em va obrir la ment per poder assimilar el heavy sense problemes. Ells estaven just al mig, ni massa durs ni massa dolços, eren l'equilibri total, eren el grup que ningú criticava i que tothom respectava, tant els melenuts com els més formals. Gran disc i millor grup, amb un reguitzell de cançons que bé podrien formar part d'un grans èxits. 

Per cert, la portada, com sempre, polèmica a més no poder... amb aquest tema sí que tenien sempre molts problemes.