1983
Bestial (9,9) Reedició amb totes les cançons instrumentals
Doncs aquí em passà igual que amb el disc del Jorn Lande, buscant guitarristes (m'entusiasmen els bons guitarristes), trobo un tresor. I és que a l'Yngwie en aquella època ningú el coneixia¡¡¡¡ Tenia 20 anys i era un complet desconegut. No així el cantant d'aquest grup, ni més ni menys que el gran Graham Bonet, tot un personatge que aporta la seva inconfusible veu i personalitat, des de que es va fer famós amb el grup Rainbow substituint al Sr Dio (quina responsabilitat, que va superar i amb nota). Un disc que va a més, comença bé, guanya, guanya més i acaba fregant la perfecció en la música. Només és la meva humil opinió, i el que penso a dia d'avui...
El disc sona com els de finals dels 70, semblant als Whitesnake, Deep Purple, Scorpions de finals dels 70. Sobretot influenciat pel so de la bateria, que sona molt metàl·lica. Però canyer més no poder, collons, això sí, a fe de Déu, gràcies a la guitarra del suec. Curiós que la guitarra sembli d'una època més avançada en el temps, al costat d'uns teclats més tipus Jon Lord, o sigui, un so de guitarra més modern, més dels 80 (ja ho estàvem, però és un sensació, com si hi ha hagués dos grups: el dels 70 i un guitarrista que ha vingut del futur), quan la música del disc no ho és, ja que recorda encara èpoques passades del hard rock més convencional. I és que aquest Yngwie, en aquest disc, deixa clar que ha nascut una estrella, un guitarrista diferent, boníssim, que just després ja faria una carrera exitosa en solitari.
Personalment he de dir que la veu del Graham Bonnet no és de les que més m'agrada, però reconec que arriba on vol, amb uns aguts impressionants i forçant al màxim en totes les cançons. Canta molt bé en aquest disc, suposo que com durant tota la seva carrera que, la veritat sigui dita, no he seguit gaire. Escolteu "Kree Nakoorie", sisplau¡¡¡
El sol de "Hiroshima mon amour" és impressionant, brutal, un orgasme, per veure com entren els teclats just després amb aquella sonoritat que abans comentava. La bateria (Jan Uvena), tal i com comentava abans, no acaba de sonar prou nítida pel meu gust, però era la producció d'aquella època en molts dels discs que es publicaven (7800º de Bon Jovi, per ex)
"General hospital" és la segona cançó del disc que és genial, després d'una més discreta "Island in the sun". A partir d'aquí el disc puja i puja sense parar...
La cançó "Kree Nakoorie", només pel primer minut ja es mereix un premi de la música, mare meva, quina passada. Poder la millor cançó del disc, quina bestialitat instrumental de tot el grup, amb la veu acompanyant de forma tenebrosa. Genial. Poder una de les millors que he escoltat mai a la meva vida¡¡¡ Però quina passada... Un 10.
"Incubus", la primera cançó instrumetal de l'Yngwie, quina passada, perfecta. Comença amb un format música clàssica per acabar explotant, meravellosa.
"Too young to die, too drunk to live" és impressionant també, quina passada, quina força. Que guapos els teclats (Jimmy Waldo)¡¡¡¡
"Big foot" té un començament excel·lent, amb el Graham fent "veus", amb un estil diferent, canviant el to durant tota la cançó. Molt bo, aquest tio. I el sol de guitarra, insuperable. Això sí, us ha d'agradar l'Yngwie, perquè és ell, us ho asseguro.
I acabem amb la balada "Suffer me", una preciositat, i quina veu¡¡¡¡¡¡ Déu meu¡¡¡ És que feia 50 anys que no xalava tant¡¡¡¡¡ I la guitarra plora, literalment, la Fender Stratocaster plora¡¡¡¡ Gràcies, Yngwie.
Segurament un dels millors discs que he escoltat mai... Ahh¡¡¡ I de regal, les 10 cançons però instrumentals, com a demos, sense la veu del Graham. És el que té comprar reedicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada