Richie Sambora - Undiscovered soul

1998 Blues, rock, hard-rock

Notable (8) 

Segon disc del meu guitarrista preferit, no perquè sigui el millor si no perquè és el que més m'estimo, amb molta diferència, i al que idolatro i segueixo des de que tenia 13 anyets, i us asseguro que ha plogut molt des de llavors. Intentaré ser objectiu...

Respecte el seu primer disc, aquest és un disc molt més variat i també molt més tranquil, on queden reflectits tots i cadascun dels estils que a ell li agraden, com són el rock i el blues primerament, i el hard-rock. Trobem cançons acústiques, cançons amb una base instrumental molt predominant i cançons molt i molt comercials com el single de presentació, "Hard times com easy", una cançó fluixa, poder la que menys m'agrada del disc, tot i que amb una tornada molt enganxosa. També continuem escoltant una molt bona veu, i és que és un molt bon cantant. En resum, un disc no massa rocker, molt tranquil a diferència del seu primer disc i posteriors discs, on no hi ha dos cançons iguals (acostuma a passar en els seus discs), i on destaca per la seva veu i per ser un guitarrista excepcional.

Cançons que cal destacar: comença rockejant amb "Made in America", una cançó guapa, una bona manera de presentar un disc. 

Continua amb "Fallen from Graceland", un mig temps amb guitarres acústiques i un sol elèctric bastant grunge. I és que les cançons mig desendollades o acústiques m'agraden de sempre, i ell és el rei en aquest estil. 

A destacar també "All that really matters", una balada espectacular, de les millors que ha escrit mai, bestial, una meravellosa cançó amb una veu que arriba allí on vol i quan vol. El sol de guitarra brutal, també. Pur sentiment, genial...

Les més hard, "Chained" i "Who i am", on la guitarra s'endureix i guanya velocitat en els sols de totes dos cançons, sent la segona la cançó on més destaca la instrumentació. "If god was a woman" és una altra cançó rockera i enganxosa, molt guapa.

"In it for love" és una genialitat acústica 100%, i és que a cada disc n'hi ha una com a mínim (en el primer disc va ser "The answer", poder la millor que ha escrit mai, cançó que va repescar ja que l'havia escrit molts i molts anys enrere).

La millor cançó dels disc poder és "Harlem rain", aquí és impressionant com canta, com toca la guitarra acústica i la percussió, a càrrec de Kenny Aronoff, un bateria amb una experiència increïble, que ha gravat amb en Satriani i fins i tot la Céline Dion, acollonant. I també al "Blaze of glory" i amb l'Aldo Nova¡¡¡

El disc acaba amb dos cançons genials, un mig temps com "Downside of love" i una obra mestra com "Undiscovered soul", la que dóna títol al disc, una cançó que va guanyat força a mida que avança amb una guitarra espectacular, poder la millor cançó juntament amb "Harlem rain".

És un molt bon disc que no decep, però sense estar a l'alçada del seu gran primer disc, que ens va deixar petrificats a tots els seus seguidors.