Alcatrazz - Disturbing the peace

1984 

Bo (6,5)

Correcte aquest disc d'Alcatrazz, segon disc del grup poc després d'editar el seu insuperable primer disc amb l'Yngwie, que a mi m'ha quedat gravat com un dels millors discs que he escoltat mai. Però no em passa això amb aquest disc, tot i la presència d'un molt jove Steve Vai, que he de dir que no és un dels meus guitarristes preferits, tot i que l"Slip of the tongue" sí és un dels millors discs que he escoltat mai.

Li reconec tot el mèrit del món al Sr Vai, i no li retrec res de res, pobre de mi, no sé tocar la guitarra jo¡¡¡ Però sí és cert que,  sobretot en la seva carrera en solitari, sempre m'ha costat entendre com toca la guitarra. Cosa que no em passa amb el seu mestre, en Satriani. En el disc hi ha una cançó instrumental, "Lighter shade", molt bona, de curta durada, res a dir.

Els sols són molt bons, no dic que no. I "Stripper" és una de les millors cançons del disc, on comencen rockejant a tope, amb un canvi brutal a mitja cançó just abans del sol, i també m'agrada molt el sol experimental de "Desert diamond" (com toca moltes vegades en Vai, amb un estil molt particular i poc comercial) i el sol de teclats posterior, també boníssim.

Si hi afegim que la veu del Graham Bonnet no és de les meves preferides, doncs per això la nota tan baixa. I és que, el primer disc sí que vaig pensar que era bestial, amb cançons que passaran a la història del rock com "Hiroshima" o sobretot "Kree Nakoorie", la millor cançó que mai han escrit.

El disc encara recorda moltíssim les bandes de finals dels 70, amb aquell rock més moderat que sona als primers grups de hard rock. Això també passava amb el primer, però l'Yngwie ja s'encarregava de recordar que érem als 80¡¡¡ Collons, ui tant.