AC/DC - Back in black

1980 Hard rock

Espectacular (10) LP blanc

Disc homenatge al gran cantant Bon Scott, que va deixar alguns dels millors discs de la formació australiana per a la posteritat (només recordar-lo disfressat de capellà al vídeo "Let there be rock", doncs ja és un record inoblidable) i no feia pas massa que els havia deixat per anar a l'infern. El resultat va ser insuperable, quina manera de recordar-lo, començant per la gran portada...

El nou cantant, en Brian Johnson, no ho tenia fàcil, però va aconseguir amb la seva gran veu (res a veure amb la del gran Scott) gravar un dels millors discs de rock de la història, sense cap tipus de dubte: aquest. De fet, en alguns moments ("Shake a leg") em recorda moltíssim l'estil al del gran Robert Plant.

Totes les cançons podrien ser l'himne oficial d'Austràlia, però em quedo amb "Have a drink on me", "Back in black", "Hells bells", "Shoot to thrill", "What do yo do for money honey", "Let me put my love"... aquestes són impressionants. Segur que l'inici de "Hells bells" és un dels millors de la història de la música¡¡¡ Quina manera de presentar-se al món amb el nou cantant, Déu meu¡¡¡ Espectacular¡¡¡

L'estil és inconfusible, impossible no reconèixer-los, i és que és un estil molt particular, únic, amb un rock pur, simple i directe, però a l'hora molt treballat, amb unes guitarres senzilles però meravelloses. Els illencs tenen aquestes coses.

No conec ningú que no hagi ballat o cantat alguna cançó d'ells, o cap orquestra a les festes majors que no hagi tocat alguna vegada algun dels seus èxits. Molt grans, segurament un dels 10 grups més grans de la història, als que no he vist mai en directe, i és que us he reconèixer una cosa: dos o més hores seguides de concert se'm farien una mica pesades, és curiós, però el seu estil i sempre a títol personal només em permet escoltar una hora seguida de la seva música. No puc evitar-ho. De fet, tinc varis DVD's espectaculars d'ells i l'únic que he pogut veure sencer d'una tirada, perquè també és més curt, és el de Paris Le Zenitt, en la presentació del "Highway to hell", que és un dels millors concerts que he vist mai a la meva vida, impressionant¡¡¡¡

El disc acaba amb "Rock and roll ain't noise pollution", una altra cançó gamberra i descarada, que mola i molt¡¡¡

Tothom hauria de tenir aquest disc. Bé, com a mínim 50 milions de persones el tenen en el món, ja que és el segon disc més venut de tota la història de la música, i té merit tractant-se de rock dur.