Bon Jovi - 7800º fahrenheit

1985 - Hard rock

Boníssim (9,5) Edició especial Australiana Gold Signature 

Aquest disc podria tenir un 10, però són dos els problemes: la producció d'en Lance Quinn, que mai m'ha acabat d'agradar sobretot pel so de la bateria, una mica enllaunat, i alguna cançó que penso que no està a l'alçada de totes les altres, sense ser tampoc males cançons. Curiós perquè el mateix productor sí aconsegueix una obra d'art en la gravació del primer disc, amb una sonoritat molt millor.

Nois molt i molt joves graven un segon disc un any després del seu àlbum debut, amb el que van aconseguir un cert èxit, i van forjant el que un any després acabaria arribant. Anem a pams:

"In and out of love" és una molt bona manera d'iniciar un disc de hard rock. Canya, bones guitarres i una veu espectacular. Però sobretot, i estaran presents en totes les cançons del disc, els meravellosos cors. Ah¡¡ Cançó escrita només pel Sr JBJ.

Després venen dos de les meves cançons preferides: "Price of love", amb un sol de guitarra espectacular i una tornada guapíssima, pura melodia¡¡¡ De lo millor del disc;

I poder el gran tresor d'aquest disc, "Only lonely", una de les millors cançons que ha escrit mai el Sr Jon, curiosament juntament amb en David, quina passada¡¡¡ El riff de guitarra durant tota la cançó, boníssim. Quina veu, Déu meu, pura melancolia, pur dolor i sentiment davant d'una trista cançó de desamor. El sol, estratosfèric. I els cors, una altra vegada bestials¡¡¡¡ El canvi de ritme abans del sol, amb una veu cada vegada més apagada i amb en David acompanyant, per donar pas al gran Tico Torres, genial; després el clímax, pq el sol pugui explotar d'una manera sensacional... Cors i més cors en la tornada per acabar la cançó amb un altre sol del Richie magistral.

"King of the mountain" és una cançó diferent, molt especial, amb un so de guitarra psicodèlic, un ritme lent i pesat, uns cors sublims, i un sol de guitarra bastant alternatiu. Diferent.

"Silent night" és la gran balada del disc. Una molt bona cançó, que mai em cansaré d'escoltar, amb un Richie molt inspirat. La va escriure el JBJ tot solet. 

"Tokyo road" va servir per a dues coses: per una banda fer una de les millors cançons del disc, de les més rockeres, i per una altra atrapar a la parròquia japonesa de per vida, país on sempre els han idolatrat com els que més. Impressionant l'homenatge que el Richie dedica als japonesos amb la seva guitarra, adaptant melodies d'aquell país d'una manera magistral. Detalls que queden ocults en la cançó però que si un presta atenció detecta de seguida, quina meravella de guitarrista, aquest candidat als Kiss (sort que no se'l varen quedar)

I aquí igual que abans, i és que aquestes dos cançons també s'han de valorar de forma molt especial: "Hardest part is the night" i "Always run to you" són dos de les millors cançons de la història del grup. La primera és més tranquil·la, amb una veu brutal, uns teclats meravellosos i un sol curt però treballat; "Always run to you" és de les cançons més ràpides del disc, on destaca la intro de bateria del gran Tico Torres, i la guitarra del Richie que molt i molt heavy, en el que és un dels riffs més lograts de tota la seva carrera. La veu greu del Jon impressionant, i així durant tota la cançó. El sol de guitarra és brutal, insuperable, de lo millor que ha fet mai, impressionant¡¡¡ Els teclats genials. L'Alec en aquest disc va passar bastant desapercebut, la veritat sigui dita, però fa la seva feina dignament, em refereixo a detalls, sols, moments d'inspiració... Els teclats sublims, de fons, gran David Bryan, quan els escolstes amb uns bons auriculars, l'hòstia, camuflats però intensos.

"To the fire" és una altra estranyesa al igual que "King of the mountain", també d'un estil similar. Els teclats tenen molt de protagonisme i també les guitarres, una altra vegada psicodèliques i poc habituals, però molt dures, mooolt. Els cors molt importants, com sempre. I el sol, una altra vegada experimental. Curiós. Cançons difícils d'assimilar, amb un estil que trenca amb l'habitual del disc i que generen un clima diferent. Sempre l'he trobat una mica fora de lloc i sempre ha estat de les cançons que volia que passés ràpid, però escoltada detingudament amb uns bons auriculars, els detalls de la guitarra són impressionants, al igual que la bateria i els teclats. Curiós que aquests detalls només s'apreciïn de vegades amb uns bons auriculars. Sobretot els de la guitarra, són espectaculars... Gran Richie¡¡¡

El disc acaba amb una joia, una de les poques cançons escrites pel Tico Torres en tota la història del grup: "Secret dreams", un mig temps amb molta melodia i una guitarra molt xula i una sonoritat molt interessant durant tot el riff. Només com rasca les cordes de la guitarra amb la pua en les primeres notes de la cançó, doncs ja veus que estàs davant d'una bona cançó, melòdica i més tranquil·la, un mig temps. Els teclats genials. La veu és impressionant, de veritat, quin cantant més gran. Quin llàstima que no sabés cantar i se l'hagi destrossat, una gran pèrdua. Suposo que el forçar tant i tant ha acabat amb una de les millors veus de la música rock...

Un disc impressionant amb la formació original, però on encara no s'explota prou el tàndem JBJ & RS a l'hora de compondre. Estava a punt d'arribar...

Hi ha un edició especial d'aquest disc que inclou un assaig (sí, sí, un assaig en una sala buida dels EEUU abans de tocar davant de la gent¡¡¡¡) que crec que és l'experiència més increïble que he tingut mai, ja que si tanques els ulls és com si estiguessis allí, en els assajos d'un gran concert, en una sala buida on s'escolta perfectament l'eco de la sala¡¡¡ I ho borden, amb la millor cançó del disc, amb començaments, aturades, una altra vegada tornen a començar, parlen entre ells, i flipes quan ja s'hi posen.... Possiblement una de les millors gravacions per un fan de la història, brutal¡¡¡¡ Only lonely és la cançó de l'assaig, i crec que és una de les millors 10 gravacions de Bon Jovi de la història, a l'alçada del Umplugged de la MTV del 89, que poder sigui la millor de totes. Aquesta versió del 7800º sí és de 10, ja que també inclou un "In and out of love" live llarguíssim amb sols de guitarra i de bateria com a intro. Genial¡¡¡