Stratovarius - Dreamspace

1994 - Heavy metal melòdic

Boníssim (7)

Últim disc on, a més de tocar la guitarra, compondre i produir, en Timo canta. No és un gran cantant, tot i que tampoc desafina, però reconec que un disc com aquest, en mans d'una altre cantant, doncs una altra nota tindria.

El disc està bé però queda x sota del seu antecessor, abans de que arribés l'altre Timo i els súper èxits del grup.

He tingut la sort de veure'ls vàries vegades, i durant els 90 era un dels meus grups preferits, però sobretot la seva època amb el gran Timo a la guitarra, al que idolatro. Mai oblidaré el concert a Escalarre, mai, al Pallars... No només les cançons, les formacions són molt importants, qui toca els instruments... Cada músic té la seva personalitat i sempre imprimeixen el seu estil, diferent, en cada nota, i Stratovarius ja no és el mateix sense en Timo Tolkki, ho sento... Com Bon Jovi no són res sense el Richie, és així...

El disc comença bé amb "Chasing shadows", bastant ràpida, però amb la primera que flipo és amb "4th reich", genial, obscura, tètrica. 

"Eyes of the word" se'm repeteix una mica, però "Hold on to your dream" és una passada, molt comercial, amb una tornada molt enganxosa, i un sol rapidíssim, molt guapo, per passar a uns teclats curiosos.

"Magic carpet" de les més fluixes, per passar a l'speed metal de "We are the future", creant estil amb la bateria a tota pastilla, i el doble bombo que faria famós aquest grup finés (encara no hi havia en Jörg Michael però en Tuomo Lassila, no vegis com hi va, el cabronàs¡¡¡)

La balada "Tears of ice" (sonen quan comença al caure sobre el gel) és una bona cançó. Llàstima de la veu del Timo, que és la que és, no dóna per més...

"Dreamspace" és espectacular, l'inici és de 11 sobre 10¡¡¡ Quina meravella, Déu meu¡¡¡ Espectacular, els canvis de ritme, la bateria, la guitarra, genial, els teclats després i la veu d'en Timo fent-ho lo millor que pot. Genial, canvi rere canvi, per crear atmosferes diferents, aquest grup ho ha sabut fer durant molts anys...

"Thin ice", si més no, curiosa. Amb uns crits aguts, i una melodia sinistre, lenta, pesada, fosca, tètrica...

"Atlantis" és instrumental, i poques en tenen en tota la seva carrera, que jo recordi. Guitarra, 1 minut i escaig d'escales melòdiques.

La última cançó és "Wings of tomorrow", amb uns teclats inicials molt predominants. Cançó molt melòdica, bastant lenta, i amb uns riffs guapíssims. El sol és guapíssim, molt treballat, diferent. Una molt bona manera d'acabar el disc.

Un disc bastant llarg (14 cançons) que feia molts anys que no escoltava ja que el tenia en cassette i és un format que ja no escolto. Sort que ara puc comprar de segona ma a Suècia o Malta els CD's gràcies a Discogs. Una passada. Un dels grups de la meva vida, quan ja era una mica més madur, que em va enganxar de seguida. Un estil amb el que m'identifico molt quan vull tralla, i sobre tot un dels millors guitarres de la història, sense cap tipus de dubte, i un dels meus preferits.