Sangre Azul - Obsesión

1987 - Hard rock

Espectacular (9)

Els meus inicis com a hevyata doncs varen ser aquests, Sangre Azul. Per culpa dels estius al Pallars i de la Montse de Casa Jaumet, principalment, que va provocar que musicalment tirés cap aquest estil de música, i feia que begués cervesa i gairebé aconsegueix que fumi... Adolescència. Sí, i és que només tenia 13 o 14 anys, jo¡¡¡ I era verge, i les dones em cridaven però no m'atrevia a tocar-les. Bé, això són figues d'un altre paner.

I aquest grup va ser un dels culpables que hagi estat un gran seguidor de la música heavy i del hard rock en general. Aquesta maqueta d'aquest grup madrileny, amb un guitarrista estratosfèric (no us sona en Carlos Raya? Ui tant que sí, segur que l'heu escoltat mil vegades sense saber-ho... heu sentit a parlar d'un tal Fito?) va provocar totes aquestes coses.

"Obsesión" comença amb força, un grup molt influenciat pels Bon Jovi, als que idolatraven (tot sigui dit) que aquí sonen molt i molt durs, genial inici. "Amèrica" suavitza una mica les coses, amb una tornada enganxosa. Les cançons no estan malament, i estan produïdes d'aquella manera (deficientment), sense massa refinament. Falta "acabar-les", però són genials.

"Maestro del crimen" és bestial, canya de la bona, amb un sol de la bèstia Raya, al igual que "Invadiendo tu ciudad", una altra passada de cançó, molt ràpida, amb un riff que et va vibrar moltíssim. Bestial, amb una molt bona veu del cantant, Tony. El sol torna a estar a l'alçada dels mestres, i és que aquest guitarra és un dels que més m'han agradat de sempre, a la península. Genial, Carlos, t'admiro¡¡¡

"Sediento de sangre" redueix una mica la velocitat, sense perdre força, amb una tornada senzilla i uns cors destacats. La veu del seu cantant genial en tot moment. El canvi abans del sol lo millor de la cançó, i el sol brutal¡¡¡¡ Un disc dur, el més dur de la seva carrera, sens dubte.

Cançons molt curtes, com "Velocidad", dos minuts i escaig. I és que el disc té 8 cançons i dura menys de mitja hora¡¡¡ Increïble. Breu però bona, i una altra vegada canya a mansalva.

"Tras de ti" té unes primeres paraules magistrals: "Siempre soñé con el poder i la gloria, conseguiré llegar a hacer de los que hacen historia". Escoltes això amb 14 anys i flipes¡¡¡ Continua amb: "Luz y papel es lo que quiero", genial¡¡¡ Com us podeu imaginar, la temàtica de l'amor i el desamor sempre pressents. El sol una altra vegada insuperable, i és que tocava d'una manera magistral, acompanyat de l'altre guitarra i doblant les guitarres en aquesta cançó i en d'altres. L'altre guitarra es deia J.A. Martín. La bateria, amb Luís Santurde, també fent una bona feina, i al baix un tal Julito Díaz.

"Solo fue un sueño" acaba el disc. Amb un riff de guitarra molt destacable, una cançó correcta. Els cors molt bons, però poder és la cançó més fluixa del disc.

En tres anys, tres discs, i sempre a millor, però ja està. Del 1987 al 1989, i després tot es va acabar, una llàstima. El CD que tinc, l'original, comprat a Pelayo 14 de Barcelona, mítica botiga de discs. Quins records. La portada memorable: un dels components era tan baixet que estava sobre d'un tamboret!!! 

Recomanat, però sempre demano posar-se en situació quan escoltes un disc: pocs calers, producció molt justa, grup que començava, època... Ja sabeu.