2011 - Rock sinfònic i progressiu molt melòdic
Molt bo (8) Edició doble amb concert
Kamelot es van suavitzant disc rere disc, perdent originalitat i sense que cap de les cançons et deixin aquell bon sabor de boca que abans aconseguien deixar-te, però continuen agradant-me. Aquest és l'últim disc amb el seu gran cantant Khan, els seu últim gran disc, aquí s'acaba la història. La portada i les fotos interiors són impressionants, quina presentació més guapa per aquest disc, molt guapa.
Sense canviar massa l'estil, sempre amb molta orquestració, això sí, aconsegueixen cançons comercials i agradables en una primera escolta. A destacar els teclats, sempre molt pressents, fonamentals en aquest gran grup euro-americà.
Comença el disc amb una cançó molt enèrgica, poderosa, amb l'acompanyament d'una cantant que es diu Bjorn Strid, cosa molt habitual en tots els seus últims discs. Es diu "The great pandemonium". Una cançó correcte, però li falta no sé què...
La segona és "If tomorrow came", i comença amb uns teclats molt psicodèlics, amb una tornada molt ràpida i comercial, enganxosa. El sol breu però interessant. La cançó està bé però li falta alguna cosa... Ràpida, amb una bateria que galopa al final de la mateixa. La producció del disc és bona però no la millor que podria haver estat.
Després d'una intro ve "The zodiac", cantada amb el gran Jon Oliva¡¡¡ Sí, sí¡¡ El de Savatage¡¡¡ De lo millor del disc.
"Hunter's season" és també una gran cançó, amb un guitarrista grec que es diu Gus G al que no tenia el gust de conèixer, però que fa una demostració de virtuosisme bestial, bon sol de guitarra. La cançó genial.
"House on a hill", amb la gran Simone Simons d'Èpica. Una balada guapa collons. La cançó acaba amb un sol de guitarra espanyola molt guapo. Una gran balada.
"Necropolis" comença amb un riff de guitarra poderós, que es va reproduint durant tota la cançó, bestial. Molt bona.
"My train of thoughts" és una altra bona cançó. El disc manté un nivell altíssim en aquesta part central del mateix.
"Seal of woven years" és una cançó molt canyera, amb força canvis de ritme, un molt bon sol de guitarra... una gran cançó. El disc, escoltat com Déu mana, guanya moltíssim, i requereix molta atenció en els seus detalls, que són molts. Aquesta cançó és el clar exemple.
La cançó que dóna nom al disc consta de parts, on també hi canta na Simone Simons. La primera part, molt instrumental, amb un ritme pausat que es va accelerant al final de la mateixa; la segona comença com un mig temps baladístic, accelerant-se la bateria una mica en determinats moments, molt xula, i que inclou un bon sol; la tercera part inclou una bona intro de guitarra, més dura, més progressiva, per continuar amb la veu de la Simone, accelerant-se moltíssim a nivell instrumental, però aturant-se en sec per cantar un duet; última part molt canyera, amb una gran part instrumental.
"Once upon a time" acaba el disc de forma contundent, ràpida i potent. Bona cançó
Aquest disc inclou una versió de la Kylie Minogue, increïble, sí. Cantada amb una noia que ara no recordo com es diu i que canta de forma molt sensual, una cançó estranya, que té el seu què, on en Khan canta d'una manera molt greu.
Disc on destaca el concert que varen fer al festival Wacken d'Alemanya un any abans (2010) on ja hi varen tocar un parell de cançons del disc en qüestió. Espectacular, repassant alguns dels grans èxits de la seva carrera (només 8 cançons), i que només per això ja val la pena comprar aquesta edició doble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada