1988 Rock simfònic (live)
Excel·lent (9) Reedició any 2020
Per a mi Pink Floyd és un grup completament "nou" que acabo de descobrir no fa gaires anys. Sí, sí, a les festes majors del Pallars i de St Cugat sempre sonava "The wall", però totes les altres cançons per a mi eren desconegudes. Sí que és cert que grups con Nighwish i d'altres agafen cançons seves per fer-ne covers, però poca cosa més havia escoltat.
Aquest concert, juntament amb el Pulse (posterior) són dos concerts gairebé insuperables. I és que, estem parlant d'un grup on prima la base instrumental per sobre de les veus i de les lletres. Rock progressiu o simfònic li'n diuen, crec. No ho sé, el que sí que són és atrevits, originals, innovadors, diferents, res semblant a qualsevol altra cosa que s'hagués pogut fer a la dècada dels 70, una època on atrevir-se a fer segons què havia de ser molt complicat.
Principalment crec que és en directe on aquesta gent es desenvolupen a la perfecció. Els discs a l'estudi m'agraden però menys. Les cançons són molt més interessants quan les interpreten des de dalt d'un escenari, sempre amb una solemnitat i una escenificació que per senzilla que sigui és brillant.
Si dubteu sobre que escoltar d'ells, agafeu aquest concert. Si no us agrada, llavors mai us agradarà aquest grup. Això sí, si us agrada, no parareu d'escoltar-lo i no us en cansareu-mai, us ho ben asseguro. Remasteritzat l'any 2020, és una veritable passada, tan el Blueray com el CD doble.
"Comfortably numb" és impressionant, brutal, bestial, genial, la millor de tot el concert...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada