Diferent (8,5) Edició japonesa amb més cançons
Quan l'any 2005 inclouen la cançó "Who says you can't go home" amb na Jennifer Nettles en l'excepcional disc "Have a nice day", i és tot un èxit (cançó promocional de l'estat de New Jersey¡¡¡) els agrada la idea de tornar a gravar alguna cosa amb regust a country. Dit i fet: volien fer un disc diferent, i quan ja ho has fet tot a la vida (sobretot els calers) i tens tota la llibertat del món per poder innovar sense que ningú et demani explicacions, doncs passen coses com aquesta: "Lost Highway"
"Lost highway" és un disc de rock, però també volien que sonés a country, i la barreja va quedar tal i com es pot escoltar avui en dia, on roqueja més que no pas sona a country, però bé, no deixa de ser un experiment d'un grup que demostra que quan es proposa una cosa, l'aconsegueix, i és que no és un mal disc, però sí una mica difícil de poder digerir i que et sorprèn en les primeres audicions.
En quan a les cançons, el varen promocionar amb una balada escrita pels dos Déus i en Desmond Child, sense aconseguir l'efecte d'altres ocasions; i tot i que no és una mala cançó, no trempes, a més que és una cançó difícil de classificar (pop-rock, suposo). Aquesta cançó és "Make a memory", amb un vídeo per primer cop en 3D.
La producció del disc és excepcional, insuperable (John Shanks), el so boníssim, i estan incommensurables, molt bé instrumentalment tots. El disc té bastants migtemps, i les guitarres són extraordinàries, en Richie fa una feina magistral, com gairebé sempre.
Els cors en aquest disc són bestials, on a part dels habituals del grup, hi col·laboren també cantants de música country com a "Seat next to your", amb na Hillary Lindsey o el duet a "Till we ain't strangers anymore", cançó excepcional amb na Leann Rimes, una coneguda cantant country nord-americana, amb un sol de guitarra curt però preciós, i amb un final de cançó memorable amb les veus dels dos cantants i la guitarra del Richie... un tresor.
A "The last night" en Richie i en Jon canten junts la tornada de forma meravellosa, com els vells temps. Uns cors de 10 durant tota la cançó.
La més heavy, "We got it going on", amb uns cors estratosfèrics i que sempre toquen en totes les gires. Talking box a tope¡¡¡
La veu del Jon excepcional encara, un grandíssim cantant encara a finals de la primera dècada dels 2000. Encara tenia la veu en molt bon estat, seria després quan començarien els problemes.
Un disc on podria dir que encara m'agraden molt totes les cançons, però que lògicament se surt una mica de l'estil que estic acostumat a escoltar, i que tot i que no em desagrada gens i acostumo a escoltar, doncs això, no deixa de ser un experiment que mai més varen tornar a repetir, i no perquè no tingues èxit, ja que les vendes al mercat de música country als EEUU varen revifar i molt les vendes d'aquest disc, curiós.
De les dos cançons inèdites, doncs "Lonely" és una cançó lenta, amb una veu més greu del Jon, amb una boníssima percussió del gran Tico, que aconsegueix una cançó amb una atmosfera molt particular, amb un sol acústic breu però genial. La veu del Jon guanya força i acaba tornant-se una cançó boníssima. Gran cançó!!
I l'última és "Put the boy back in cowboy", amb una intro de guitarra completament country, total, vaquers i cavalls a tota hòstia. La cançó acaba resultant una composició meravellosa, molt rockera, amb unes grans guitarres, una veu genial del Jon, i uns bons cors, i el sol estratosfèric de la bèstia Sambora¡¡¡
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada