Bon Jovi - Bounce

2002 Hard-rock

Heavy metal¡¡¡¡ (9,5)

Estem davant del disc més heavy i menys comercial del reis de New Jersey, és així senyors i senyores... 

I és que els atemptats dels EEUU de l'onze de setembre varen canviar moltes coses, i una d'elles va ser la manera de compondre dels de New Jersey, on treuen tota la vena més patriota, aquella que tant els hi agrada als nord-americans.

Ni les balades sonen comercials en aquest disc, totes les cançons sonen molt dures, potents, aspres, i crec que en part això es déu, no només a la forma de compondre, si no també a la inclusió per primera vegada de les guitarres  Flaying V d'en Richie (per primera vegada a la història en un disc de Bon Jovi¡¡¡) Increïble. I és que aquest model de guitarra agafa un protagonisme fora de lo normal. Vaig tenir la sort d'assistir a 3 concerts de la gira amb el meu germanet (un d'ells acústic, espectacular a Montjuïc) i la veritat és que va ser impressionant la força i el so tan heavy d'aquella gira, cosa a la que la gent no hi estava acostumada. La cremor, la desesperació, el dolor dels fets ocorreguts l'any 2001 ho varen impregnar tot. Tot era molt recent... Fins i tot la veu del Jon canvia, més seca, més dura, més fosca...

Comencen amb "Undivided", una meravella, amb unes guitarres hiper heavys, i uns cors espectaculars, amb una tornada impressionant. Trista i dura, una de les millors de tota la història recent del grup.

"Everyday" és el single, per fi una cançó canyera i no una balada. Meravellosa, sobretot també quan la toquen en acústic, una preciositat. Una gran cançó que va passar completament desapercebuda, és així.

"The distance", molt canyera, amb unes guitarres brutes, contundents, com a tot el disc...

"Joey" és un mig temps, guapo, escrit pels dos genis, gens comercial, però efectiu.

La balada és "All about loving you", una gran cançó que també va passar amb més pena que glòria, com tot el disc. Poder la cançó més radiofònica del disc, i que va sonar per la ràdio, això segur...

"Hook me up" és una meravella, una passada, heavy metal¡¡¡¡ La intro és la més dura que han escrit mai a la seva història, impressionant, una cançó diferent, bestial, una mica a lo "If i was your mather", però més heavy encara, que ja és dir. 

La crítica, com sempre, va deixar el disc malament. I és que, és igual el que facin: si són comercials perquè són massa comercials; si fan country perquè fan country; si fan heavy perquè ja no toca; si fan pop perquè ja no molen... Sempre ha estat així, i no passa res. Cadascú en té la seva pròpia opinió de les coses, i us puc assegurar que aquest disc és un bon disc de hard-rock, poder el més contundent del grup, sense perdre part de l'essència, i produït pel Luke Ebbin, qui ja va produir "Crush" aconseguint que Bon Jovi tingués un so més modern i tornés a agradar a molta més gent ja entrat l'any 2000.

Feu una prova: si us agrada el heavy però no us agrada Bon Jovi (suposo que pels molts prejudicis de merda que us han inculcat), escolteu aquest disc tapant el nom a la caràtula, i veureu com us agrada. Quan tinc ganes de canya, és un dels discs que trio, i no pas d'altres. L'estat anímic sempre marca la música que toca escoltar aquell dia, no us passa?

Un gran grup, que ens sorprèn en cada disc, ja que fa molts anys que varen deixar de fer sempre el mateix (1988). Genials, excel·lents en aquest gran disc. Un 9,5 de nota.