Sangtraït - Els Senyors de les Pedres

1988 El millor Hard-rock català de la història¡¡¡ 

Espectacular (8) 

Quan només tens 15 anys comences a forjar la teva personalitat, comences a triar camins, a veure les coses d'una altra manera i a rumiar per tu mateix, i comences també a interessar-te per altres coses (i no només les dones)... i a mi la música em tirava moltíssim, gràcies a mon pare, que sempre havia escoltat música a casa en el vell ràdio-cassette Sanyo o al cotxe. Mon pare tenia el costum de xiular totes aquelles cançons que li agradaven constantment. Curiós, perquè jo de jovenet també xiulava i molt... Un dia, mentre asclava troncs al garatge per la llar de foc de casa, el vaig sentir xiular "Livin on a prayer" i vaig flipar, o "Edie", de The Cult, increïble¡¡¡

I és clar, tota la moguda del rock català començava aquells anys. Si a més, tens gustos una mica més contundents, i veus que et tira més el hard, l'AOR i el heavy, doncs un grup com Sangtraït és tot un regal, ja que a més a més canten en el teu idioma (Sau i Sopa són massa fluixets, i Gossos ni els coneixia¡¡¡, però te'ls estimes a tots, sobretot als manresans). Una sort, sí, poder viure en directe tota la trajectòria d'aquest grup, tots els seus discs, tots els seus concerts... Recordo el del Pallars, a la cooperativa d'Isona, amb especial afecte, o la presentació del "Contes i llegendes" a Zeleste. Fins a la seva dissolució. 

El primer disc que vaig tenir d'ells va ser el "Terra de vents" (sempre en cassette), bestial, però això tocarà un altre dia. En els concerts sonaven sempre dos cançons: "Els senyors de les pedres" i "El vol de l'home ocell", dos himnes a la Jonquera i posteriorment a tota Catalunya. Dos cançons genials instrumentalment parlant. Les lletres ens les sabíem, però no eren tan importants, i de fet, de vegades hagués sigut millor no entendre el que deien, ja que tampoc els hi prestàvem massa atenció i no tenien gaire sentit. 

El disc de presentació d'aquest grup és un molt bon disc, on a més a més d'aquests dos himnes, hi ha cançons correctes, com "Buscant una dona", amb un sol de guitarra del Coro molt currat, amb la guitarra rítmica de la Lupe sempre al darrera, o "Revelacions", cançons molt rockeres. També l'encertada "L'enigma de l'estel", cançons moltes vegades amb temàtica medieval, fosca i misteriosa (o sense sentit, tot sigui dit). Cançons ben estructurades, acompanyades moltes vegades de l'harmònica d'en Papa Juls o del seu saxo i de la bateria del gran Martin Rodríguez (DEP).

Eren cançons que, tot i que estaven molt i molt bé, sonaven com en una maqueta, com si no estiguessin acabades del tot, i és que, com hem de suposar, la producció no és meravellosa perquè el pressupost devia ser molt pobre, cosa que encara els hi dóna més mèrit. Picap de fet volia que es paguessin ells les despeses de gravació d'aquest primer disc, però finalment no ho van fer.

Curiosament, la majoria de cançons estan escrites pel primer cantant de Sangtraït, en Marc Gonzàlez, que no va arribar a editar mai cap disc, ja que al 1988 marxa i és el baixista, en Quim Mandado, qui passa a ser el cantant oficial i definitiu, amb la seva gran veu, greu, emprenyada i tan característica. Un paio seriós, formal, amb la seva melena llisa fins la ullera (el vaig poder veure fa uns anys a Manresa a la sala el Sielu, amb "Los guardianes del puente" o una cosa així; érem tres i la seva tieta, al·lucinant).

Bon debut, un notable alt, sense dubtar-ho. I molt bons records, això sí.