Bon Jovi - New Jersey

1988 - Rock dur

Espectacular (10,5) Edició 25 aniversari amb tresors impossibles de superar... 

El disc comença amb la bateria del gran Tico Torres i els sons de la Krammer de doble pal (màstil no existeix en català), advertint-nos del que arribarà de forma imminent, que no és altra cosa que un dels millors discs de la història del rock. L'altre dia llegia una entrevista al gran John Norum on comentava que n'havia acabat fart d'aquella època, i que en tenia molt mal record de les permanents i els ulls pintats, cosa amb la que no hi estic gens d'acord, gens. Per a mi, una època gloriosa. Deixava malament els disc de Europe d'aquella època per l'excés de teclats i a grups com Poison, i ho sento però no puc estar més en desacord, mai de la vida, Poison són molt grans¡¡¡

Cada època té les seves coses bones, i el període de finals dels 80 té aquest disc, entre moltes altres obres d'art. Cançons de nois molt joves que normalment parlen de relacions amoroses i de passar-s'ho bé, de músics que van guanyant virtuosisme i experiència a base d'anar tocant i d'anar fent anys, i si a més aquestes cançons les escoltes quan tens 15 anys, com era el meu cas, d'on et marquen de per vida...

Segurament el millor disc de Bon Jovi, tot i que jo prefereixo l'anterior i he de reconèixer que sentimentalment poder estic davant d'un possible empat emocional. I és que, "Born to be my baby", "Lay your hands on me", "I'll be there for you", "Blood on blood", "Bad medicine".... i totes les altres van passant per la teva memòria com el que són, veritables himnes del rock. La ràdio també hi va fer molt, i el "American Top Forty" també, dels 40 criminals¡¡¡"

Si hagués de triar només una cançó (no ho faria mai, però), em quedaria amb "Wild is the wind", perquè el virtuosisme del Senyor Sambora queda reflectit en cada acord d'aquesta preciosa cançó.

La producció molt bona, Bruce Fairbairn, ajudat pel gran Bob Rock. Impossible fer-ho millor.

Fins i tot l'Alec toca bé el baix en aquest disc, i ja no dic cantar¡¡¡ Els cors són excepcionals, com sempre, de tots quatre músics (en Tico només a "Love for sale"). 

Els teclats són una part molt important d'aquest disc, a "Blood an blood", a "Born to be", i sobre tot a "Bad medicine", entre d'altres. Tots els músics tenen el seu espai, cosa que ja fa anys que no passa. Quin gran teclista en David Bryan, només cal escoltar la seva carrera en solitari i ho entendreu.

Sempre he pensat que els millors sols del Richie estan a l'Slippery, però és clar, quan escoltes "99 in the sade", "Wild is the vind", "Stick your guns"... i "Love is war"¡¡¡¡ Bestial....

I quins cors!!! Només pels de "I'll be there for you" ja paga la pena comprar aquest disc... Quina espectacularitat sentir-los als dos cantar el final de la millor balada de tota la història del grup...

La veu? jo encara ploro quan sento cantar-li al Jon "Living in sin", ho enteneu? Ploro literalment, i han passat 33 anys¡¡¡ Per a mi, aquesta és la millor veu de la història, la d'aquesta època, fins al "Blaze of glory", no hi havia cap vocalista que m'agradés més (ni Dio ni Coverdale), tot i els problemes d'afonia que sempre va tenir i que feien que no pogués cantar dos dies seguits, perquè patia. Alguna cosa va fer malament aquest Déu quan ara ho ha acabat pagant de gran, perquè ja no té veu. La meravellosa veu va marxar fa molts anys...

I ja està. la meva primera cinta de cassette oficial, comprada al Tobella de Sant Cugat (DEP) amb un dels meu primers salaris (895 ptes). I només tenia 15 anys... Encara recordo el dia, ho juro, encara avui.

I 25 anys després em compro la caixa amb un llibre, un DVD amb l'Acces all areas de la gira i les maquetes dels disc, amb un reguitzell de cançons que van quedar-ne fora d'aquell disc (havia de ser doble però la discogràfica ho va descartar per l'elevat preu, quan Gun's ho feia tres anys després i va ser un èxit), que segurament són millors o igual de bones que les que varen decidir editar, una llàstima. Sort que les podem escoltar, no obstant, en la seva versió més primitiva, que també mola i molt, però acabades de produir haguessin estat l'hòstia en vinagre¡¡¡

Quantes emocions, i quines sensacions, escoltar les mateixes cançons després de més de 30 anys, i veure que encara xales igual que aquell primer dia. T'estimo, New Jersey, us estimo nois. 

I és que, crec que mai deixaré d'escoltar aquest disc, i ja en faré 48. Ara mateix no m'hi veig escoltant-lo amb 78 anys, però és clar, també pensava el mateix quan en tenia 25, i creia que als 48 poder ja no els escoltaria, però mira per on. És cert que ara ara només l'escolto poder entre 30 i 40 cops l'any, quan abans l'escoltava 3 cops cada dia moltes setmanes, i és que quan m'hi posava, m'hi posava, com ara alguns dies, moltes hores escoltant música, que és la meva gran passió...

Llarga vida a la bona música, el rock mai mor, sempre perdura, i algunes de les cançons d'aquest disc continuarà escoltant-les algú el proper mil·lenni, si és que encara queda alguna cosa d'aquí 100 anys...