Kamelot - Epica

2003 - Metal simfònic

Espectacular (9)

Agradable sorpresa que em trobo amb 47 anys, i és que n'havia sentit a parlar però no els havia escoltat mai, quines coses¡¡¡ I aquest és el primer disc que escolto d'ells, i collons, que bons són¡¡¡

I és que segurament em trobo davant d'un dels seus millors discs, pel que he pogut llegir, tot i que després d'haver escoltat el recopilatori de la seva primera època, amb dos cantants diferents, doncs ja em faig a la idea de què va tota aquesta història de heavy medieval i simfònic.

Una intro dóna pas a una cançó ràpida, heavy, i molt melòdica, que es diu "Center of the universe". Molta canya, però sempre moderada, amb una veu que tot ho fa molt fàcil, i que entra a la primera. Guitarra i bateria a tota hòstia, donen pas a una cançó majestuosa, amb grans dosis instrumentals i amb uns teclats de l'hòstia, impressionant.

"Farewell" comença amb una bateria tronadora, bestial, per calmar-se quan entra la veu i tornar a accelerar-se, com si d'speed metal estiguéssim parlant. Bon bateria aquest Casey Grillo, curiós cognom... Bona cançó, contundents, però sempre cançons molt melòdiques, amb els corresponents canvis de ritme del heavy progressiu, bons sols de guitarra i una bateria bestial¡¡¡¡ Però tot junt entra suau...

"Interlude I", amb els cors d'una femella inclosos i una veu satànica, dóna pas a "The edge of paradise". Tralla i un bon riff de guitarra per començar. El disc no baixa la intensitat en cap moment, i es manté a un nivell molt alt. Molt guapo, i molt guapa la cançó, amb una tornada bestial i molt enganxosa. Continuem amb la bateria que va a tota tralla, espectacular. El sol de guitarra sideral, genial. Els cors tenebrosos, i la femella que canta suaument, molt i molt interessant.

"Wander" afluixa, tranquil·litza els ànims. En Khan em recorda al George Tatte al començament i molt, tot i que no tenen res a veure... Bonica balada, on la veu té tot el protagonisme i la instrumentació queda en un segon nivell molt acusadament. Xula.

"Interlude II" dóna pas a "Descent of the arcangel", on la guitarra comença desbocada i la bateria en consonància, per patir una aturada cardíaca quan entra la veu d'aquest bon cantant. Bestial la cançó una altra vegada, on la instrumentació guanya força i rapidesa durant la melòdica tornada. Molt bona la orquestració de la cançó. Genial¡¡¡¡ El sol és pur heavy metal¡¡¡¡¡ Guauuu¡¡¡ De lo millor del disc.

El tercer i penúltim "Interlude" dóna pas a "A feast for the vain", carall.... I quines guitarres, amb uns teclats acollonants i una bateria que no para d'imprimir un ritme poderós a totes les cançons, aquí amb alguna petita aturada extravagant i curiosa i un sol més experimental. Interessant, però aquesta poder la que menys m'ha agradat.

Tornem a aturar-nos, amb "On the coldest winter night", una altra balada amb uns teclats suaus i una guitarra acústica acompanyant la veu d'en Roy Khan, que aquí em torna a recordar al gran Tatte una altra vegada. Està bé, però poder les dos balades no siguin les millors cançons d'aquest disc, curiosament.

"Lost & damned" és la típica cançó amb la que enviaries als teus homes a la guerra a començaments del segle XIII, per passar a un canvi amb acordió i que sembla un tango¡¡¡¡ Sí, sí, un tango¡¡¡ Per tornar a recordar-nos que estem en guerra quan la bateria i la guitarra passen a indicar que això no és Argentina¡¡¡¡ Tornem al tango i tornem a la canya més absoluta. Bestial¡¡¡ El sol torna a ser rapidíssim, intentant imitar la tornada. Boníssim. Torna la calma després del sol, per acabar guanyant velocitat, igual com ha començat. Una obra mestra¡¡¡

"Helena's teme" la canta la dona del guitarrista, increïble¡¡¡¡ Una mica a lo Sarah Brightman¡¡¡¡ Cançó tranquil·la que serveix d'intro per l'últim interludi, el IV, que alhora serveix com a intro per "The mourning after", una altra bestialitat de cançó amb una intro de guitarra esfereïdora, uns cors genials, una veu poderosa i una guitarra amb un riff espectacular, una molt bona cançó, molt més lenta però intensa i poderosa. Un 10¡¡¡ Un bon sol encara l'eleva més cap al cel, al igual que el sol de teclats monumentals. El final és apoteòsic, èpic, genial... per acabar amb un fade (es va apagant poc a poc).

Acabem amb "III ways to epica", el bateria comença tocant tots els plats i timbals de la bateria, els teclats ben pressents i la guitarra fent una intro de les destacades, molt bon començament. Melodia pura en un cançó preciosa, quina bona manera d'acabar un espectacle com aquest. El sol rapidíssim i el final trallero més no poder¡¡¡

Un disc espectacular, ràpid i melòdic, simfònic i canviant, amb alguna que altra sorpresa. Recomanat de totes, totes. Excel·lent¡¡¡