Europe - Out of this world

1988 - Hard rock

Espectacular (10)

Impressionant aquest disc, que va sortir el mateix any que el New Jersey. Primera vegada sense el Norum, però ostres, quin altra bona bèstia sueca: Kee Marcello, impressionant¡¡¡¡

El disc ja no té la força d'aquells inicis, tot és molt més tranquil, molt més melòdic, seguint la tendència del "The final countdown", amb una veu molt més dolça i domèsticada, i unes guitarres menys ràpides i contundents.... Aquests varen ser, de fet, els motius pels que va fotre el camp el Sr Norum, en desacord amb l'estil que el grup havia triat. De fet, ja no va sortir ni de gira amb l'anterior disc. 

Però és que aquesta comercialitat, aquesta duresa en determinats moments, amb sols estratosfèrics com el de "Rady or not", fan que el disc sigui sublim, diferent, però sublim...

Els Europe varen demostrar maduresa, que eren grans músics, i que no deixarien de ser-ho mai més. 

La cançó que obre el disc va ser el primer single, molt comercial, amb un vídeo molt xulo, amb un sol guapíssim, i una tornada enganxosa més no poder, però boníssima. Va sonar per les ràdios de tot el món, i és un bon inici.

"Let the good..." és molt canyera, recordant una mica als seus inicis (ni de conya, però una mica). Canço molt menys comercial, anti "40 Criminals". Massa rockera.

"More than meets..." és una passada, de lo millor que han gravat mai. Melòdica, ràpida, canyera. Perfecte.

"Open your heart" és una obra mestra, preciosa. Remake de la cançó publicada en el seu segon disc, aquí sona més tranquil·la, més retocada, més refinada. Un mig temps guapíssim, que tira a balada. Volum a tope, un dels moments del disc.

"Coast to coast" hauria de ser l'himne de Suècia, collons, ja. Meravellosa, melòdica, amb uns cors que encara em posen la pell de gallina cada vegada que l'escolto. Torna a ser un mig temps, preciós...

"Reay or not" frega el heavy metal. Ràpida, contundent, però melòdica, no en saben de fer cançons sense ganxo. Genial.

"Sign of the times", una altra meravella, molt tranquil·la, comercial, i radiable 100%. No ho recordo si va ser així. Les guitarres boníssimes. Diferents, no té res a veure amb en Norum, i segurament no és ni la meitat de bo, no domino prou, però a mi em sembla espectacular.

"Just the beginning", teclats a tope. Boníssims, gran Michaelli, que bo. Una cançó amb una base instrumental genial, amb unes guitarres sublims, un bon baix. La bateria molt domesticada i pausada.

"Never say die" és pura melodia, un altre mig temps, tranquil, assossegat, amb una  veu deliciosa, uns acords a la guitarra acompanyant una instrumentació perfecta, amb uns teclats genials, d'una altra època. El sol, amb la lluita entre teclats i guitarra, guauuuu¡¡¡ Mare de Déu de Montserrat¡¡¡

"Lights and shadows" ens torna a la melodia, però aquí amb un riff molt heavy, canyero. Una mica fora de lloc, però que queda genial, original, diferent. Tampoc passa de mig temps canyero, els hi va agradar, i així va ser fins la tornada d'en Norum.

"Tower's callin" és impressionant. Força domesticada, però força. És com si s'haguessin oblidat d'imprimir velocitat a la seva música, com si volguessin fotre canya, però a un altre ritme, a un altre pas. I no serà per la guitarra, hevyata més no poder, amb un riff potent, un sol guapíssim, amb un canvi als 20 segons genial. La veu és espectacular, juntament amb els teclats, molt guapos. Una joia tapada.

I acabem amb una balada, no de les millors, però que a mi m'agrada. Molts dirien que massa edulcorada, però bé, una bona cançó, trista i melancòlica, on els teclats d'en Michaelli i el piano d'en Tempest intenten rememorar aquella "Carrie" magistral una altra vegada, sense aconseguir-ho. Però crec que és una cançó brutal, una altra vegada, com totes les des disc. 

Molt bé, Europe, vàreu saber sobreviure al gran Norum.

Europe - Europe

1983 - Hard rock

Espectacular debut (10) CD original, una relíquia...

Impressionant el debut dels Europe el 1983 amb el seu primer disc. Només el bateria era un altre, en Tony Reno, que per cert, ho fa genial. La producció d'aquest disc em sembla excepcional, com sona, Déu meu¡¡¡ La portada que jo tinc, diferent de l'original, on sortien els quatre molt jovenets.

El que més em sobta és la duresa de les cançons, i és que al començament fregaven el heavy metal, i també la veu del Joey Tempest, encara en formació, una gran veu.

L'altra cosa a destacar? En John Norum, quina passada, quin gran guitarrista, una bestialitat, què ràpid tocava i què bé que ho feia ja¡¡¡ Dels que més m'agrada juntament amb en Sambora i en Satriani.

Les cançons tenen una base instrumental molt important, i no són gens comercials, però gens (increïble), però tenen uns ritmes variats, rockers, enganxosos, i unes grans tornades. La bateria sona genial durant tot el disc, i la guitarra molt heavy, bestial. 

El disc comença amb "In the future to come" (no us perdeu el vídeo, espantós però a l'hora genial), una cançó amb una gran força i els crits del gran Joey Tempest al començament.

"Farewell" té un sol de guitarra espectacular, brillant, boníssim. Tota la cançó és una meravella, una passada. En Tempest, de vegades, sembla que no arribi a les notes més altes, que vagi molt forçat, però tot el contrari, tenia un veu (i té) genial.

La gran cançó dels disc és "Seven doors hotel", que mai han deixat de tocar en totes les gires. Encara no hi havia el gran Mic Michaeli, amb el que el piano del començament el grava en Joey, genial aquesta intro amb la sorprenent bateria just després entrant a tota hòstia i amb la gran guitarra d'en Norum també entrant amb molta mala llet, bestial. Una de les millors cançons de la seva història, quina energia, quina vitalitat, una meravella de cançó.

La guitarra de "The king will return" és impressionant, durant tota la cançó, el riff és bestial, no te'l pots treure del cap durant tota la cançó, sobre tot quan en Joey canta la tornada, quina passada.

L'altra gran cançó (totes ho són però) és "Boyazont". Mare de Déu Senyor, quin virtuosisme¡¡¡ I és que en Norum, mai ha deixat d'escriure cançons instrumentals, bestials totes. De vegades, amb una certa nostàlgia Gary Moore, guitarrista del que està molt influenciat, tot i que ell és molt més ràpid. És l'única que no escriu en Joey, i que en Norum escriu molts anys abans amb un tal Eddie Meduza, primer grup del que havia format part abans de formar Europe quan només tenia 15 anys. La cançó és espectacular, molt bona. No deixaries mai d'escoltar-la, amb un canvi a meitat de cançó molt dur, on la bateria també té una part molt destacada, i el baix, el gran John Leven, com no anomenar-lo, per Déu.

Primal fear - New religion

2007 - Heavy metal clàssic

Espectacular (9,5)

Imressionant aquest disc dels alemanys¡¡¡  Algunes de les cançons que deixen per a la posteritat en aquest disc són...sublims¡¡¡

Per començar, "Sign of fear" em sembla una molt bona cançó i tota una declaració d'intencions. Una veu superior i uns músics bestials, amb la força del gran vocalista que la seva mare va dur al món un dia de fa ja molts anys. Aquest noi canta com els àngels, de veritat... Trash, s'hi apropa, amb riffs de guitarra duríssims i una tornada de lo més heavy.

"Face the emptiness" és una altra meravella, canyera com la primera, a un nivell altíssim de veu i instrumentació. Genial¡¡¡

A la tercera cançó hi ha un duet amb na Simone Simons d'Epica, quasi res. Cançó espectacular, melòdica i comercial, amb una molt bona compenetració entres tots dos cantants. Impressionant el disc fins el moment, i tot i que aquesta cançó queda completament fora de l'estil del grup, és una passada.

"New religion" és la que dóna nom al disc, una altra bona cançó.

Al tanto¡¡¡¡ "Fighting the darkness" és una de les millors cançons que s'han composat mai, impressionant, un 11 sobre 10: melodia, canya, amb una part instrumental que és una delícia, i un reprise per no oblidar-nos mai de la tornada d'una de les millors balades del heavy de tota la història. Quina veu... Gravada com si fossin... 3 cançons¡¡¡ Increïble la part instrumental, simfònica total.

A "Blood on your hands" la veu és diferent, modulant-la d'altres maneres, un camaleó aquest paio, brutal.

"The curse of Sharon" és la cançó més fluixa i monòtona dels disc; igual passa amb "Too much time", tot i que aquesta és molt més ràpida, gairebé fregant l'speed, amb la bateria a tota hòstia durant tota la cançó i uns riffs duríssims amb un sol súper ràpid i heavy, amb un duel bestial entre els guitarristes; totes dos cançons són molt repetitives, es fan una mica pesades, tot i que es salva la part instrumental ja comentada de la segona cançó.

"Psycho" torna a molar i molt: dura, contundent, amb uns crits de la bèstia Scheepers en la tornada i un sol molt dur, amb un canvi brutal després del sol i unes veus tenebroses. 

"World on fire" és una passada, brutal. Boníssima aquesta cançó amb uns teclats bestials, uns canvis de ritme genials, una bateria genial i un sol estratosfèric, acompanyat tot de la meravellosa veu que té aquest Senyor. Molt bona.

"The man" és una espectacular balada, que hauria de tancar el disc si no fos perquè l'edició que tinc torna a incloure "Fightning the darkness" però en versió orquestral, Mare de Déu Senyor, quines dos cançons per acabar¡¡¡¡ Espectaculars¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ Bestials¡¡¡¡¡¡¡¡ Brutals¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Extraordinari, un gran disc que per suposat escoltaré i moltes vegades...

Kamelot - Poetry for the poisoned & Live from Wacken

2011 - Rock sinfònic i progressiu molt melòdic

Molt bo (8) Edició doble amb concert

Kamelot es van suavitzant disc rere disc, perdent originalitat i sense que cap de les cançons et deixin aquell bon sabor de boca que abans aconseguien deixar-te, però continuen agradant-me. Aquest és l'últim disc amb el seu gran cantant Khan, els seu últim gran disc, aquí s'acaba la història. La portada i les fotos interiors són impressionants, quina presentació més guapa per aquest disc, molt guapa.

Sense canviar massa l'estil, sempre amb molta orquestració, això sí, aconsegueixen cançons comercials i agradables en una primera escolta. A destacar els teclats, sempre molt pressents, fonamentals en aquest gran grup euro-americà.

Comença el disc amb una cançó molt enèrgica, poderosa, amb l'acompanyament d'una cantant que es diu Bjorn Strid, cosa molt habitual en tots els seus últims discs. Es diu "The great pandemonium". Una cançó correcte, però li falta no sé què...

La segona és "If tomorrow came", i comença amb uns teclats molt psicodèlics, amb una tornada molt ràpida i comercial, enganxosa. El sol breu però interessant. La cançó està bé però li falta alguna cosa... Ràpida, amb una bateria que galopa al final de la mateixa. La producció del disc és bona però no la millor que podria haver estat.

Després d'una intro ve "The zodiac", cantada amb el gran Jon Oliva¡¡¡ Sí, sí¡¡ El de Savatage¡¡¡ De lo millor del disc.

"Hunter's season" és també una gran cançó, amb un guitarrista grec que es diu Gus G al que no tenia el gust de conèixer, però que fa una demostració de virtuosisme bestial, bon sol de guitarra. La cançó genial.

"House on a hill", amb la gran Simone Simons d'Èpica. Una balada guapa collons. La cançó acaba amb un sol de guitarra espanyola molt guapo. Una gran balada.

"Necropolis" comença amb un riff de guitarra poderós, que es va reproduint durant tota la cançó, bestial. Molt bona.

"My train of thoughts" és una altra bona cançó. El disc manté un nivell altíssim en aquesta part central del mateix.

"Seal of woven years" és una cançó molt canyera, amb força canvis de ritme, un molt bon sol de guitarra... una gran cançó. El disc, escoltat com Déu mana, guanya moltíssim, i requereix molta atenció en els seus detalls, que són molts. Aquesta cançó és el clar exemple.

La cançó que dóna nom al disc consta de parts, on també hi canta na Simone Simons. La primera part, molt instrumental, amb un ritme pausat que es va accelerant al final de la mateixa; la segona comença com un mig temps baladístic, accelerant-se la bateria una mica en determinats moments, molt xula, i que inclou un bon sol; la tercera part inclou una bona intro de guitarra, més dura, més progressiva, per continuar amb la veu de la Simone, accelerant-se moltíssim a nivell instrumental, però aturant-se en sec per cantar un duet; última part molt canyera, amb una gran part instrumental.

"Once upon a time" acaba el disc de forma contundent, ràpida i potent. Bona cançó

Aquest disc inclou una versió de la Kylie Minogue, increïble, sí. Cantada amb una noia que ara no recordo com es diu i que canta de forma molt sensual, una cançó estranya, que té el seu què, on en Khan canta d'una manera molt greu.

Disc on destaca el concert que varen fer al festival Wacken d'Alemanya un any abans (2010) on ja hi varen tocar un parell de cançons del disc en qüestió. Espectacular, repassant alguns dels grans èxits de la seva carrera (només 8 cançons), i que només per això ja val la pena comprar aquesta edició doble.

Bon Jovi - Keep the faith

1992 - Hard rock

Espectacular (10) Versió sud-americana amb "Bed of roses" en castellà

Complicat parlar d'aquest disc, però us ben asseguro que és un disc excepcional. Complicat per l'època en la que va sortir (grunge); complicat per d'on venien (separació temporal del grup); complicat perquè en el món de la música ja no s'hi valia tot, i tots aquells grups que havien triomfat anys abans amb ben poca cosa, molts acabarien desapareixent del mapa i mai més se'n tornaria a saber d'ells... podríem dir que el grunge va fer neteja, i només varen quedar els millors.

Els Jovi varen triar reinventar-se (l'altre opció era morir), fent una música molt més comercial, més propera al pop-rock (no sempre), i oberta a noves generacions, sense intentar copiar la fórmula que tant d'èxit els havia donat anys enrere. I així va ser com creen aquesta obra d'art, on podria dir que no hi ha dos cançons iguals, que es puguin posar en un mateix calaix, ja que tots els estils musicals hi estan reflectits.

Comencen amb "I believe", espectacular inici, amb unes guitarres psicodèliques i distorsionades, molt a lo U2. Una cançó diferent, amb un estil modern, actual, rabiós, i no per això inferior a d'altres cançons que havien escrit en el passat. La veu del Jon és bestial, i l'inici espectacular...

"Keep the faith" és un dels tresors del disc. Amb una bateria molt marcada, pausada i tranquil·la, uns cors espectaculars i un sol estratosfèric, un dels millors de la bèstia Sambora, impressionant. Cançó impossible de catalogar amb una línia de baix excepcional a l'inici, que no deixarà a ningú indiferent. No ens trobem davant d'un "Born to be..." ni d'un "You give love", perquè allò mai més tornarà... La millor cançó de l'Alec.

"I'll sleep when i'm dead" és una cançó de rock, on la lletra pren protagonisme a la música, bona cançó pels concerts, que guanya i molt en directe.

"Cama de rosas" és una cançó meravellosa, però en castellà perd moltíssim. Una lletra sense sentit (l'adaptació), una primera estrofa insofrible, amb unes entonacions errònies, de lo pitjor que he escoltat mai a la meva vida, que fa gràcia i tot per l'accent tan dolent, però de vegades també pena. No entenc com varen poder gravar aquesta cançó, però... No és que em desagradi, però reconec que és molt deficient, cosa que no passa amb l'original, que és una obra d'art.

"If i was your mother" és heavy metal, hard rock duríssim, amb una guitarra estratosfèrica, uns violins de l'hòstia, i una força inusual pel grup del que parlem, de lo més heavy que han gravat mai.

"Dry county" és una de les millors cançons de la història del rock. Escrita només pel Jon en un dels seus viatges pels EEUU, parla de coses tristes i reflecteix les misèries del moment. Dura gairebé 10 minuts (increïble) i la primera vegada que la vaig escoltar vaig plorar... Segurament en aquesta cançó hi ha desglossat tot el millor d'aquest grup i també mostra alhora un grup que havia madurat, s'havien fet grans i ja no només parlaven de rock, noies, sexe i alcohol. Els Jovi havien crescut com a compositors i, sobretot, com a músics, excepcionals tots. Si hagués de destacar-ne alguna cosa, no voldria però és clar, el sol de guitarra de més de 2 minuts de durada és un dels millors de la història de la música. Molta gent hagués preferit un so més contundent que el de la Fender, però és que en Sambora és Fender Stratocaster, és la seva guitarra. La cançó té canvis una mica forçats, quan entra en Tico a tota hòstia abans del segon sol i definitiu, i també un sol de guitarra molt heavy per lo que venia siguent aquest mig temps, que va guanyant força a  mida que avança, però és una meravella. Si hagués durat 25 minuts, seria una cançó igualment bestial. Una de les 10 millors cançons que han escrit mai, segurament. A destacar el gran David Bryan i el seu teclat espectacular, com a "Bed of roses", i a tantes altres d'aquest disc, no em vull oblidar d'ell.

Aquest disc va suposar un canvi radical en el grup, fins i tot estèticament, sobretot en el Jon. Molts dels fans de tota la vida va ser l'últim disc que varen comprar, renegant definitivament amb "These days", un disc de 10 també. Molta gent no va entendre que, pots fer sempre el mateix, i igual te'n surts, però quan tens tant de talent, no et fa falta, pots innovar, i això és el que ells varen fer. Segurament hi ha cançons en aquest disc que són de lo millor que han fet mai, sense cap tipus de dubte, i que superen a les seves antecessores si no en força, sí en qualitat.

"Save a prayer" acaba aquest disc exactament igual que l'havia començat, a lo "U2", amb un sol de guitarra bestial, amb un inici amb dansa de bar del far west o inclús de tribu índia, i amb una veu gravada completament distorsionada al començament. Els cors de tots el disc són bestials, i en aqueta cançó no són una excepció. La bateria sona contundent, amb una veu que s'aniria caramel·litzant amb els anys, fins acabar morint... El canvi en les veus després del sol bestial, i la guitarra impressionant amb una sonoritat, torno a repetir, més moderna, diferent, genial. La veu espectacular, amb un final sublim. Instrumentalment, una joia, baix, teclats, tot a molt bona alçada.

 

Sangre Azul - Obsesión

1987 - Hard rock

Espectacular (9)

Els meus inicis com a hevyata doncs varen ser aquests, Sangre Azul. Per culpa dels estius al Pallars i de la Montse de Casa Jaumet, principalment, que va provocar que musicalment tirés cap aquest estil de música, i feia que begués cervesa i gairebé aconsegueix que fumi... Adolescència. Sí, i és que només tenia 13 o 14 anys, jo¡¡¡ I era verge, i les dones em cridaven però no m'atrevia a tocar-les. Bé, això són figues d'un altre paner.

I aquest grup va ser un dels culpables que hagi estat un gran seguidor de la música heavy i del hard rock en general. Aquesta maqueta d'aquest grup madrileny, amb un guitarrista estratosfèric (no us sona en Carlos Raya? Ui tant que sí, segur que l'heu escoltat mil vegades sense saber-ho... heu sentit a parlar d'un tal Fito?) va provocar totes aquestes coses.

"Obsesión" comença amb força, un grup molt influenciat pels Bon Jovi, als que idolatraven (tot sigui dit) que aquí sonen molt i molt durs, genial inici. "Amèrica" suavitza una mica les coses, amb una tornada enganxosa. Les cançons no estan malament, i estan produïdes d'aquella manera (deficientment), sense massa refinament. Falta "acabar-les", però són genials.

"Maestro del crimen" és bestial, canya de la bona, amb un sol de la bèstia Raya, al igual que "Invadiendo tu ciudad", una altra passada de cançó, molt ràpida, amb un riff que et va vibrar moltíssim. Bestial, amb una molt bona veu del cantant, Tony. El sol torna a estar a l'alçada dels mestres, i és que aquest guitarra és un dels que més m'han agradat de sempre, a la península. Genial, Carlos, t'admiro¡¡¡

"Sediento de sangre" redueix una mica la velocitat, sense perdre força, amb una tornada senzilla i uns cors destacats. La veu del seu cantant genial en tot moment. El canvi abans del sol lo millor de la cançó, i el sol brutal¡¡¡¡ Un disc dur, el més dur de la seva carrera, sens dubte.

Cançons molt curtes, com "Velocidad", dos minuts i escaig. I és que el disc té 8 cançons i dura menys de mitja hora¡¡¡ Increïble. Breu però bona, i una altra vegada canya a mansalva.

"Tras de ti" té unes primeres paraules magistrals: "Siempre soñé con el poder i la gloria, conseguiré llegar a hacer de los que hacen historia". Escoltes això amb 14 anys i flipes¡¡¡ Continua amb: "Luz y papel es lo que quiero", genial¡¡¡ Com us podeu imaginar, la temàtica de l'amor i el desamor sempre pressents. El sol una altra vegada insuperable, i és que tocava d'una manera magistral, acompanyat de l'altre guitarra i doblant les guitarres en aquesta cançó i en d'altres. L'altre guitarra es deia J.A. Martín. La bateria, amb Luís Santurde, també fent una bona feina, i al baix un tal Julito Díaz.

"Solo fue un sueño" acaba el disc. Amb un riff de guitarra molt destacable, una cançó correcta. Els cors molt bons, però poder és la cançó més fluixa del disc.

En tres anys, tres discs, i sempre a millor, però ja està. Del 1987 al 1989, i després tot es va acabar, una llàstima. El CD que tinc, l'original, comprat a Pelayo 14 de Barcelona, mítica botiga de discs. Quins records. La portada memorable: un dels components era tan baixet que estava sobre d'un tamboret!!! 

Recomanat, però sempre demano posar-se en situació quan escoltes un disc: pocs calers, producció molt justa, grup que començava, època... Ja sabeu.

Loudness - In the prowl

1991 - Heavy metal

Espectacular (8,5)

Interessant projecte que recull cançons ja gravades i reescrites dels seus primers discs, on hi havia veritables tresors que varen passar desapercebuts degut també a que inicialment cantaven en japonès. 

L'èxit d'aquest gran grup nipó radica sobretot en els seus grans músics, destacant-ne per sobre de tot el guitarrista Akira Takasaki, espectacular, un dels millors guitarres que he tingut la sort de poder seguir, el Van Halen japonès, i no exagero, us ho ben juro... però també ben acompanyat d'un cantant genial, Minoru Nihara (aquí no hi canta, perquè va ser substituït durant uns anys per en Mike Vescera)  i d'un bateria excepcional com era en Munetaka Higuchi, que va morir de càncer al 2008. El baixista també boníssim, Massayoshi Yamashita.

Si m'hagués de quedar amb dos cançons, segurament serien la balada "Never again", impressionant remake de la seva pròpia cançó "Silent sword", publicada en un EP del 86, però sobretot una de les millors cançons que he escoltat mai a la meva vida i que dura més de 7 minuts: "Find a way", versió del "To be demon" del seu primer disc. Impressionant aquesta cançó, que amb la veu del gran Mike Vescera doncs és impossible de superar, tot i que després d'escoltar la cançó original, he de dir que també és una passada, del seu primer disc del 1981. Un 10¡¡¡ Amb uns canvis de ritme brutals, que passa d'un mig temps al heavy metal més espectacular, amb una part instrumental bestial¡¡¡¡

Molt bon disc, que recomano a tothom. També és cert que en Vescera em flipa molt, i aquí ratlla la perfecció.